No diré allò tan usat de «en xinès una crisi és una oportunitat», perquè em semblaria massa insultant que, quan encara estem patint els estralls d’una pandèmia mundial com la covid que s’ha endut moltes vides per davant, ha provocat una crisi social, habitacional i som a les portes d’una crisi econòmica, jo defensés que aquesta situació és una bona nova. 

Tant de bo no haguéssim hagut de passar mai per aquesta experiència i tant de bo ningú hagués hagut de morir sol, patir la malaltia en silenci i allunyat de tothom. No, la crisi no és cap oportunitat, però sí que ha de servir-nos per valorar el que tenim i canviar d’una vegada per totes allò que no ens hem atrevit mai a fer o que hem deixat al calaix de la maleïda procrastinació, com si la paraula es referís a un llogarret dels Balcans que visitarem algun dia. 

El que hem viscut i el que estem vivint ens ha obligat a canviar la manera de relacionar-nos, de tocar-nos, de treballar, de sortir i de gaudir. La distància ha estat substituïda per pantalles, els somriures per missatges tèxtils de tots els colors i les encaixades per cop de colze, aixecades de celles i distància corporal.   

Ens hem adaptat, i això en molts casos ha significat que hem tornat als pobles, hem fugit de la gran ciutat, de la mal anomenada «àrea metropolitana», hem tornat a gaudir del país, en majúscules i sense reserves. I això sí que ho hem d’aprofitar. Vivim temps de canvis i la política no pot quedar-se enrere i, molt menys, tornar enrere. Fa anys que maldem per fer una país nou i ara una crisi ens ha obligat a replantejar-nos moltes coses que feia temps que aparcàvem. Canviem també la manera de fer política: no volem fer una república independent? Jo us dic que sí, i que no estic treballant des del Parlament per a fer de Catalunya una Espanya en petit, amb les seves misèries, la seva corrupció i el seu centralisme. Necessitem fer un país nou, amb uns polítics que representin el país sencer i que treballin pensant en la gent i no en el partit.

Aprofitem que hem tornat a recordar els límits comarcals per fer polítiques comarcals, a resoldre necessitats de les persones consultant les persones. Reivindiquem que el preu de la llet de les nostres granges és tan important com el preu de l’acció de la Borsa de Barcelona, que les retencions a la C-16 ja es feien molt abans que eliminessin els maleïts (i amortitzats) peatges, que la cultura és segura també als festivals municipals i que volem una indústria neta i sostenible i no ser l’abocador (o la incineradora) de la porta del darrera. 

Fer un país que representi a tothom no és una crisi ni una oportunitat. És una necessitat.