Quan el món es regeixi per criteris absolutament científics, la justícia deixaran d’impartir-la jutges solitaris tan carregats de prejudicis com qualsevol altra persona, i la majoria de gent no podrà aplicar els seus biaixos ideològics participant en jurats populars; tampoc no serviran els testimonis que descriguin un sospitós vist de lluny en l’escenari d’un crim, ni els records d’una situació viscuda que segurament ja hem reconstruït en la nostra ment, ni uns fets que algú ens va explicar i que ja hem reescrit sense ser-ne conscients. Res que depengui dels nostres sentits o que pugui ser tergiversat pels nostres biaxos personals no podrà ser utilitzat en un tribunal, perquè res de tot això no té cap fiabilitat. Ni tan sols els ulls, l’instrument en el qual confiem cegament, no són iguals en totes les persones. No es posen d’acord ni en els colors. De vegades discutim sobre si una camisa és negra o blau fosc quan, per començar, la camisa, realment, no és de cap color; i per continuar, tot depèn de si tenim més cons o més bastons a les cèl·lules de la còrnia, cosa que tots estarem d’acord que no mereix ni la més mínima controvèrsia. Les olors, encara pitjor: dues terceres parts de les partícules que ens permeten identificar el que ensumem són diferents en cada persona, o sigui que si un testimoni diu que mentre l’acusat fugia se sentia olor de cremat, és possible que una altra persona interpreti que se sentia molta olor d’allioli, discrepància que suggeriria dues maneres ben diferents de matar algú. Jo, si sóc la víctima, prefereixo la primera.
D’altra banda, tenir uns sentits i un cervell rematadament mentiders també té avantatges: sense els enganys de la percepció no gaudiríem de les llunes plenes enormes ni del roig encès de les postes de sol. Ni tampoc no estaríem veient la gent més guapa del que és des que anem amb mascareta. Ja hi ha una bona colla d’estudis que demostren que, com que tenim horror al buit i omplim amb la ment allò que no ens aporten els sentits, completem automàticament la cara de la gent de la qual només veiem els ulls. I hi sortim guanyant: sembla que el que ens fa semblar guapos i guapes és la simetria, i la part que acostuma a ser més simètrica en tothom és la dels ulls. El cervell imagina la resta aplicant el mateix patró de simetria, i el resultat és que la majoria en sortim afavorits. Alguna cosa bona havia de tenir tota aquesta merda de la covid. Ah, això sí: amb mascareta, us veig més guapos i guapes, però molt sovint no us conec. Si no us saludo, ja em perdonareu.
