L’aparició de la covid-19 i la pandèmia que hem viscut i continuem vivint, ha desfermat una profunda crisi social, econòmica i humana que ja existia arrel de la crisi econòmica de 2008, però que a partir de 2020 ens ha submergit en una realitat extraordinària en la que moltes persones del nostre entorn, aquelles que ja vivien en condicions de major fragilitat i vulnerabilitat social, s’han trobat amb gran cruesa amb situació de desprotecció absoluta i d’impossibilitat de tenir accés a drets humans fonamentals .

Aquesta és la realitat que, a Manresa igual que arreu de Catalunya i a la resta de l’estat espanyol, constaten diàriament des de Càritas, Creu Roja, la Fundació del Convent Santa Clara i des de les entitats que acompanyen a les persones que viuen una situació d’exclusió cada vegada més complexa . Especialment greu es la situació de les persones que es troben sense llar. No només aquelles que viuen al carrer, sinó també totes aquelles que viuen en habitatges precaris, indignes, insegurs, pendents d’una ordre de desnonament i sense les condicions adequades per considerar l’habitatge com una llar en la que poder refugiar-se.

Ara que la crisi sanitària sembla que ha entrat en una fase de control que tots volem definitiu, és necessari recordar que la sortida del túnel no serà igual per a tothom. A les persones amb major fragilitat o en processos d’exclusió els hi serà molt més difícil de veure la llum al final del túnel . A l’inici de la pandèmia molts pensaven que com a societat teníem una nova oportunitat de no tornar a caure en els mateixos errors i posar, aquesta vegada si, a les persones en el centre de les polítiques. Però ara constatem que els esdeveniments ens allunyen d’aquesta idea i que les decisions polítiques que es prenen pels governs a tots els nivells es queden curtes, especialment davant la multitud de persones que viuen en situacions de màxima fragilitat.

Per a les entitats que estan treballant en aquests col·lectius estan molt clares les prioritats que haurien de tenir les polítiques a tots els nivells per tal d’obrir una escletxa a la esperança: l’existència d’un parc públic d’habitatge social suficient i accessible per les persones i famílies en situació de sensellarisme o sense habitatge digne; l’existència de polítiques robustes d’inserció laboral per a les persones amb difícil accés al mercat laboral; garantir la universalitat, gratuïtat i accés al dret a la salut de totes les persones, especialment, les més desfavorides; una garantia d’ingressos que no només cobreixi les nostres necessitats bàsiques, sinó que també permeti gaudir de la cultura, l’oci i les xarxes socials i una millor coordinació entre les institucions per pal·liar les conseqüències directes que tenen les diferents situacions d’exclusió social en les que ens trobem al nostre entorn. Ja sabem que tots els governs miren d’esforçar-se i que cada any ens diuen que aproven els pressupostos més socials de la història, però el dia a dia demostra que el que fan no és suficient per tancar les creixents fractures socials.