Aquest diumenge llegim les lectures i ressona, ja a l’Antic Testament, que el Senyor crida a tothom: des dels més importants fins als més marginats. (Jeremies 31,7-9)

A la segona lectura, es fa un repàs dels grans sacerdots i se’ls recorda que és Déu qui els crida. (Carta als Hebreus 5, 1-6)

A l’Evangeli qui crida a Jesús és un cec i captaire, de nom Bartimeu, Jesús s’atura i l’escolta. El cec demana poder veure-hi i Jesús li diu: «Ves, la teva fe t’ha salvat.» A l’instant hi veié i el seguia camí enllà. (Marc 10, 46-52)

Repassem-nos en el temps que estem perdent per no escoltar, i les situacions que es deixen escapar perquè és més senzill dir que se’n cuidi un altre..., i ens tapem els ulls mirant cap a un altre costat, oi?

Recordem que aquest diumenge és Domund. La propagació de la Fe necessita ser compartida en tots els nivells socials. La vista va acompanyada de tots els altres sentits, que ajuden a entendre de què estem parlant.

L’experiència de la gent que, des de fa molts anys, intenta alleugerir el sofriment. ¿On és la cooperació que faci possible fer costat al sofriment dels nostres per poder entendre «els altres»... i també quin és el tracte que rep la nostra germana natura?

Podem començar: fer costat també és saber compartir les tasques de civisme. Ep!, que tothom hi és inclòs!

Quan l’esforç és compartit pot suportar-se millor. Hem de saber veure que entre tu i jo ens acompanya aquest Déu dels nostres pares que ens dona per llei l’estimació. Tinguem-ho ben clar que no vol pas els cops de colze...

Abans com ara, tenim encerts i pecats que hem de saber veure en la nostra pròpia pell i fer propòsit d’esmena. Som especialistes a delegar competències...

Preguem perquè hi hagi el respecte a tothom i a totes les coses. Que sapiguem veure l’amor autèntic que hi ha en la nostra vida i en la dels altres. I procurar ser agraïts.