Els experts en la matèria afirmen que la covid-19 ja és una malaltia estacional i que la seva transmissió haurem d’associar-la, com la grip i altres refredats provocats per coronavirus, a temperatures i humitat baixes. Així ho afirma un estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona, publicat a Nature Computational Science, com explicava ahir aquest diari. Mentrestant, el viròleg del Mount Sinai de Nova York Adolfo García-Sastre assegura que hi ha avenços que fan pensar que en només uns mesos disposarem d’un fàrmac contra la covid, i que el SARS-CoV-2 acabarà sent un virus respiratori més. «Per als vacunats, el virus s’ha acabat»; «el risc de tenir una malaltia severa si estàs vacunat és molt petita», afirmava la setmana passada. I concloïa: «La covid no causarà tants problemes com la grip».
Sembla, doncs, que ja comencem a emergir del malson que ha convertit els més afortunats de nosaltres en personatges de ficció durant un any i mig. Per a molts, prop de cinc milions arreu del planeta, la malaltia ha suposat una tragèdia que ningú no preveia i que fa només uns mesos crèiem que duraria eternament. Aquesta ha estat la guerra sense armes ni destrucció de què parlaven els avis per a les diverses generacions que, afortunadament, només hem vist explosions a les pel·lícules. Ha estat una batalla menor, en la llista de violències i crisis sanitàries a què s’ha hagut d’enfrontar la humanitat, però ha estat la nostra guerra. En som supervivents, i tindrem una història per explicar en el futur. Ara, quan els que en saben interpreten que el terratrèmol s’ha calmat (l’infectòleg Oriol Mitjà ha decidit tornar a Guinea Nova Papua, als llocs on no hi ha vacunes, on encara calen coneixements extraordinaris), la qüestió és gestionar no ja la desescalada, sinó la paranoia provocada (amb raó, no es podrà negar del tot) pels llargs mesos de mesures, contramesures, higienes excepcionals i contactes evitats. Mentre l’impacte en l’economia encara és alguna cosa dolorosament palpable i qui sap si duradora, en les relacions socials hauríem d’anar descomprimint-nos per tornar a ser com érem. No té sentit tanta mascareta en espais sense interacció, ni tanta restricció hospitalària per visitar malalts, ni tantes precaucions als centres de salut per visites rutinàries, ni tants altres petits detalls que ens recorden diàriament el que hem viscut, encara que ja potser comenci a ser cosa del passat. De tot plegat, traguem-ne, si hi ha res així, el millor, no el pitjor.
