Cansada, i enfadada, d’escoltar la cantarella diària sobre l’augment del preu de l’electricitat –i convençuda que el tema es repetirà amb altres serveis i productes bàsics– he repassat les conclusions de la jornada sobre Transició Energètica i Territori que va tenir lloc el proppassat 21 de setembre i que es pot visualitzar a YouTube.
Les jornades ens han ensenyat que els berguedans no pintem res en el mapa de la transició energètica; que no hi som. No tenim més hidràulica que en altres comarques, ni més potencial fotovoltaic, ni més biomassa... Som lluny de les grans pressions i aquesta ´´es una oportunitat per apostar per la diversificació i la construcció d’un format propi.
S’ha calculat que el Berguedà podria aportar, amb les tecnologies actuals i amb voluntat dels agents, 64 GWH/any per a ús propi; 68 en biomassa; 579 aprofitant la captació en proximitat de sòls poc sensibles (infraestructures, erms... en 645 ha que admeten participacions amb comunitats locals d’energia, empreses locals...). Càlculs optimistes? Crec que sí, no ens agraden les tecnologies actuals a tocar de casa...
Catalunya és a la cua de la producció d’energies alternatives i clàssiques. Encara ho serem més quan, aplicant la normativa europea, es clausurin les nuclears. No sembla que les nostres institucions estiguin amb condicions econòmiques per fer front a aquest canvi de generació d’energies i d’una manera ràpida. Tampoc crec que la ciutadania sigui conscient –excepte aquells que no poden pagar el rebut de la llum– del que suposa no disposar d’energia.
El Berguedà és una comarca que va basar la seva industrialització en el consum i el subministrament de grans quantitats d’energia. La indústria tèxtil fou possible gràcies a l’energia hidràulica que encara avui és un magnífic negoci per a les empreses que exploten els salts d’aigua. I el carbó, com a combustible complementari per a la industria tèxtil, les cimenteres, les bòbiles, els ferrocarrils, i des del 1929 fins al 2011, generador d’energia termoelèctrica.
No podem renunciar a la producció d’energia; sense ella no podrem superar els efectes tan durs de la desindustrialització. I sense reindustrialització no frenarem ni pal·liarem els grans reptes que tenim actualment, els de l’envelliment i del despoblament.
No sé quina és la solució o les solucions; el que si sé és que a Catalunya no inventarem la sopa d’all en aquest tema. Que el que caldria fer és aprendre del que han fet alguns països europeus que tenen una llarga trajectòria en l’aplicació de polítiques mediambientals, que consumeixen grans quantitat d’energia per a tot tipus d’usos –des d’industrials fins a domèstics, per a serveis i per al sector primari–, que també tenen un territori desequilibrat demogràficament, que són exigents amb les compensacions que han d’aportar les grans empreses productores en benefici de la col·lectivitat, la del país, i la dels ciutadans que conviuen amb aquestes macroestructures i que afronten els seus impactes visuals.
A mi m’agraden els danesos, i especialment el que fan a Copenhaguen.
