Semblava tan fàcil d’arribar-hi que vaig decidir que m’acostaria fins a l’extrem de la pedra, que com una protuberància estranya sortia de la muntanya i foradava el paisatge amb la solidesa d’un canó que apunta sempre cap al nord. Desitjava observar els núvols de fit a fit, les muntanyes del fons i la punta de les meves sabates tan a prop del buit com mai ho havien estat. Volia saber si seria capaç d’avançar fins al límit, a la frontera entre qui sap volar i qui no i estirar un braç endavant, fer silenci i esperar. És un somni recurrent, salto des d’un punt alt. Un edifici, un balcó, un lloc semblant a aquest. Salto i volo amb el vent, com ho fa el globus aerostàtic, mogut pels corrents. Nedo dins l’aire, on res no pesa ni fa mal. Altres vegades soc al mig del carrer, envoltada de gent que no conec, i m’enlairo i sobrevolo la ciutat. Passo per carrers estrets, entre edificis antics i foscos amb teulades que són terrats. Des dels estenedors em saluden trossos de roba que voleien com vestuari d’actor. Esquivo les cruïlles, no topo amb cap façana, ni amb cap arbre, ni amb cap cartell. Veig la vida dels altres enxiquida, insignificant. Mirada zenital. Mirada de dron humana. Soc jo qui ho veu tot, no la càmera.
Prenc un cafè i un croissant mentre observo com cau una fulla i es desplega la tardor en plena celebració de la quinzena edició del Festival Literari Tocats de Lletra, a Manresa. Una ocasió extraordinària per gaudir de la poesia i la literatura al carrer, per aprendre a volar propulsats només per l’energia de les paraules, eines poderoses que consolen les ànimes, ens eleven a l’estratosfera, ens empenyen al buit, ens arrosseguen fins a la perifèria, ens porten fins on no volíem anar. O sí que ho volíem però no ho sabíem, o no ens hi atrevíem per por, per mandra, per inèrcia. Ens condueixen lluny, ens sacsegen, ens qüestionen, ens alliberen, ens obren finestres i ens fan apreciar la immensitat de l’existència en gestos quotidians que repetim endebades. Com quan parlo amb la veïna des del terrat de casa, i em comenta com es troba, i amb el sol il·luminant-nos la cara, m’explica com s’ha organitzat per fer anar la rentadora a les hores que l’electricitat és més barata. El meu fill petit interromp la conversa i m’abraça fort, com tants fills deuen abraçar les seves mares simultàniament en aquest moment. Només crec en les coses senzilles i fàcils. Per això faig meva aquesta frase del llibre de memòries del poeta Joan Margarit, homenatjat durant el Tocats: «Unes patates bullides fumejant seran sempre per a mi un símbol d’alegria». Només hi afegiria un raig d’oli.
