Asseguts sobre un terra de gresos vermellosos esmicolats per l’erosió tramuntanada i la salabror marina, miro enllà del blau del cel serè fins on es confon amb la línia turquesa del mar. El sol es pon darrere nostre. El silenci és còmplice de la remor que va i ve compassada sobre la sorra ataronjada.
Un mocador vermell que identifica els participants en les qualcades i el jaleo de Sant Joan, a Ciutadella, penja curosament plegat en forma de cor en l’arbust que corona l’indret, sobre la cala Pilar. Fa de fons on s’emmarca un tall de fusta (rodanxa irregular d’arrel centenària) on hi ha esculpit un nom: Isabel. Un estel blanc resplendeix sobre la i.
Comparteix branques de l’aladern, un arbust autòcton de la zona, amb dos penjolls més que recorden dos absents més (Guiem i Marc), també plorats pels amics menorquins de la Isabel. S’hi llegeix: «Aladern encarat al nord, testimoni de la nostra existència, uns han partit però no han mort, tu mantens viva la seva presència». La volen recordar integrada en el paisatge que va fruir durant els anys de vida laboral a l’illa, i la perpetuen amb la senzillesa que la distingia. Les altres qualitats (fortalesa d’ànim, rialla franca, amistat sincera, compromís responsable...) queden reflectides en l’entorn que embolcalla el recordatori, encastat en la Mediterrània. La Isabel se’ns fa present com una dona ferma, amiga fidel i planera en la bella estona de recolliment i pregària laica. Ens retorna moments viscuts en temps passats, amb barreja de sensacions d’enyorança i de gratitud per tot el compartit. I ens engrandeix el significat de la visita que van fer el Toni i les nenes setmanes enrere al turó d’homenatge. Comprenem el significat extraordinari dels escrits personals d’estima i recordança que van cremar cerimonialment un cop llegits a peu d’arbre que m’evoca un talaiot.
La nostra amiga va morir el maig passat, després d’un mes de lluita contra la covid. Aquella setmana les xifres d’ingressats havien baixat dràsticament i tots ens desesperàvem perquè ella no es recuperava . Finalment, el dia 23 «només» hi va haver dues morts per covid a Catalunya. La Isabel n’era una.
Temps hi haurà per pair tant dolor viscut per culpa del virus mala bèstia. Tant dolor com no s’ha pogut compartir a causa de les restriccions sanitàries. Tant dolor incomprès per tota aquella gent que ha tingut comportaments insolidaris, irresponsables, negacionistes de la pandèmia. Ni amb l’evidència de les greus conseqüències han cessat en l’actitud egoista, i encara lamenten les hores de lleure que els han «robat». Temps hi haurà, efectivament, perquè la realitat viscuda i el que ve al darrere els faci tocar de peus a terra.
