Quin so té la veu de Manel Camp? Com sona la música de dins la Sílvia Bel? Quin tacte tenen les paraules del poeta Margarit? Vaig tancar els ulls i vaig entrar a la sala amb la resta de sentits ben oberts disposat a gaudir, descobrir... La platea plena presagia nit d’estrena oficial del Tocats de Lletres 2021 a Manresa, i després dels parlaments oficials es fa el silenci, més poètic que mai, d’on emergeixen, poderosament fràgils, Sílvia Bel i Manel Camp fent emergir, sense previ avís, la música d’entre el silenci i les paraules surant escapant dels sorolls. Em deixo dur. La música em du la calma, la tristesa serena i m’evoca, també, llocs on no hi soc i on potser no hi he estat mai però on m’agradaria ser i on gairebé, deixant-m’hi anar, hi soc ara. M’hi sento. La paraula m’acarona, la veu càlidament rogallosa de la Bel em guia pels mots càlids i aspres del poeta. I m’hi sento bé. «Que trist escoltar Gerswing sense poder abraçar-te». «Cadascú és solista del seu propi silenci». Aquesta mateixa tarda de dimecres, una estona abans d’ara, m’he colat per un forat del teatre i he vist Camp i Bel preparant el concert-espectacle d’avui. Amb mirades, amb silenci, amb complicitat. Amb sentit poètic de l’escena. Amb respecte per Margarit. De vegades la senzillesa és la millor de les trames i l’emoció vol camins senzills i nets, i porosos com els que Bel i Camp busquen i troben a l’escenari mig en penombra. Si els veiéssiu teixir el que serà després la tarda en una platea plena que es conjura per mantenir el silenci tan preuat entre poema i poema, entre peça i peça, entre espai i silenci. El silenci, sovint, ho fa tot més bonic. El precís silenci per donar més valor a cada mot, a cada nota.

L’encant magnètic de la veu de la Bel i el delicadíssim traç de Manel Camp estimant el piano, acaronant-nos l’ànima i convidant-nos a estimar la música. I fer que sembli fàcil. Però no ho és, ho sap molt bé el poeta Margarit, que va ser mestre en fer que fos fàcil i planer i profund alhora explicar-nos la vida i la mort i l’amor i la música. Sense obrir els ulls, encara, se m’acut que el jazz és un lloc on vas a perdre’t per trobar-te i on segur que et trobaràs, i que en això s’assembla tant i tant a la poesia, que, avui amb lletra de Margarit i amb veu de Sílvia Bel, ens ha regalat tant de consol i confort i que Manel Camp, avui i tots els dies d’aquests any en què està immers en aquesta tournée anomenada «De Minorisa a Carst», s’alinea amb el poeta savi que ens deia i ens diu «la vida s’alimenta de dies generosos». Com el d’avui. I no sé si obrir els ulls.