Paula Badosa va guanyar la final júnior de Roland Garros el 2015 i, a partir d’aleshores, la seva carrera es va enteranyinar perquè la pressió per guanyar es va convertir en angoixa i bloqueig mental, un problema d’índole psicològica de primer ordre del qual està emergint amb treball, tan important a la pista com fora del rectangle. Després de guanyar fa uns quants dies el cobejat torneig d’Indian Wells, fins ara la seva fita més destacada, va concedir moltes entrevistes, i entre les respostes que ha donat a les preguntes dels periodistes n’hi ha una que no hauria de passar desapercebuda: no s’ha de voler córrer i creure que amb disset anys ja ho has de guanyar tot. Les expectatives personals i la voracitat de l’entorn, en una societat malaltissament competitiva, formen un còctel explosiu que pot liquidar qualsevol trajectòria prometedora i enfonsar l’esportista. Sembla que hi ha molta pressa per cremar etapes i no es pot obviar que la salut mental és un aspecte de la vida que s’ha de cuidar sempre, fins i tot quan hom se sent capaç de menjar-se el món avui mateix i d’una sola mossegada. La vida d’un atleta d’elit pot durar molts anys, no cal acabar la festa en quatre dies. Com han fet evident Naomi Osaka i Simone Biles en els darrers temps –o el també tennista Mardy Fish en un documental que es pot veure a Netflix–, tenir el cap en condicions és tant o més important que el talent i la condició física. Pares i mares que pensen que el seu fill és Messi, entrenadors que es creuen Guardiola, mànagers àvids de diner ràpid i altres espècies que pul·lulen al voltant de l’èxit i la fama, deixeu de molestar.
