Em tinc per una persona poc negativa, ja que sempre intento veure l’ampolla mig plena, que es diu; això sí, amb mirada crítica (fins i tot, de vegades amb una mica de mala bava). Però, malgrat tot, confio en les persones. Bé, en algunes no gaire, ja m’enteneu, però per norma soc el que se’n diu una persona confiada. No necessito moltes coses ni moltes persones per sentir-me bé, soc de bon conformar. Aquest diumenge, per exemple, a la plaça Major fent el vermut amb uns amics i amb el sol que hi tocava s’hi estava perfecte. Un dia d’aquells que no hi ha presses, la canalla la teníem al camp del Barça (que innocents), un dinar ràpid de fer, bona companyia i tota una llarga tarda sense res.
Hi ha gent que l’incomoda no tenir-ho tot previst, controlat i organitzat són maneres de ser, sens dubte, ni millors ni pitjors i al final la gràcia de la quotidianitat és que, precisament, tot i que és rutinària no deixa de ser la nostra rutina i perquè no dir-ho també, la nostra salvació perquè el món s’està complicant força. Per molt que busqui costa trobar inputs positius i parlant amb la gent les converses acostumen sempre a arribar a aquesta conclusió: no ens matarà la pandèmia però com està tot plegat! El preu de les coses que són bàsiques per a tots i cadascun de nosaltres pugen i pugen i els sous continuen, en el millor dels casos, en el mateix lloc on eren: esclafats. No cal ser economista ni res de tot això per fer quatre sumes i restes: les famílies rebem els mateixos ingressos o menys que fa un any i les despeses com l’alimentació, llum, gas, aigua, lloguer (ben aviat les hipoteques) han augmentat. Una crisi econòmica enorme de dimensions juràssiques que ja la tenim aquí a tocar. Però fins ara preocupats per la pandèmia si podíem o no sortir i fer vacances, la saturació de les UCI... semblava que no hi hagués res més, però malauradament aquesta pandèmia cruel, dura que ha fet fa i farà ferides que tardaran molt a cicatritzar, ens ha canviat la mirada sobre les coses, la manera d’entendre com ens relacionem, la importància de la salut i de tenir un sistema públic fort. Però no, aquest sistema públic ni és fort ni es prepara per a la clatellada que ens ve al damunt. És com si l’Estat del Benestar hagués decidit quedar-se de rebaixes de manera permanent i ha decidit vendre’s. Com, si no, s’explica que a les famílies ens costi pagar la llum però les elèctriques continuen fent beneficis. Com s’explica que anar al metge sigui tan complicat i les mútues o les fundacions (sense ànim de lucre) tinguin més beneficis que mai. Com s’explica que coneixent d’antuvi el nombre de joves de més de 16 anys bona part d’ells no han trobat plaça al sistema públic per fer un grau mitjà (a la privada concertada sí, és clar).
I tant que s’explica, però aquesta explicació ja pot ser per a un altre article o potser no cal dir allò que és tan evident. El que no m’explico és com la gent aguantem tant quan al nostre voltant tot s’esmicola o, si més no, es posa molt difícil i complicat. Doncs segurament gràcies a la nostra quotidianitat, a la rutina que ens fa aguantar, perquè entre obligació i obligació queda temps per compartir amb amics i amigues. Sortir a l’escalfor del sol i compartir un vermutet a la plaça de la vila (no apugeu els preus si us plau). I per què no, mirar un partidet del Barça encara que, com diria el meu pare, ens en fotran un cabàs.
