El Manresa de bàsquet es comença a fer un nom a Europa. Les poques vegades que ha pres part en competicions continentals no han estat especialment reeixides i, per les característiques d’equip amb pressupost modest, més aviat han esdevingut un entrebanc per ser un equip competitiu a la lliga d’honor estatal, l’ACB. Aquesta temporada, malgrat els alts i baixos, tant a la Champions League com a l’ACB l’equip, està responent per sobre de les previsions. Veure el Baxi Manresa guanyant en pista israeliana i, aquest dimarts, en turca no és una broma i és la millor promoció perquè l’afició s’engresqui a tornar a omplir el Congost i es recuperi el nombre d’abonats previ a la pandèmia. A Europa, tres victòries de tres partits i primers de grup.
Que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hagi apostat per retransmetre els partits europeus a través d’Esports 3 és un bon símptoma de voler estar al costat de l’esport de casa, més enllà del Barça. Aquest dimarts, Jordi Robirosa, amb les aportacions tècniques de l’exjugadora Cindy Lima, van fer un molt bon tàndem de comentaristes. El veterà periodista de la televisió catalana no va estalviar elogis a l’equip i a la mateixa entitat. Posteriorment a la seva crònica al web de la Corporació rematava l’article amb aquesta frase: «No hi podia haver millor regal per al 90 aniversari de la vella, i bella, entitat basquetbolística manresana». Un final rodó. I esperem que la temporada no s’esguerri.
A la retransmissió es va afirmar que, aquest dimecres, el Manresa estava d’aniversari. No sé la data del 27 d’octubre d’on ha sortit, però en tot cas no ve d’un dia, un mes o un any. No té importància que es consideri que el bàsquet va començar a fer-se un forat a la capital del Bages l’estiu del 1929 quan un grup d’aficionats al nou esport es va donar a conèixer a la mitja part d’un partit de futbol al Pujolet amb el nom de Manresa Basket-Ball; que el 1931 ja hi hagués el primer torneig local de penyes; que el mateix any es presentés la primera formació femenina o que el primer equip federat fos el 1932. El segur és que a finals de la dècada dels vint i principis dels anys trenta, molta gent es va engrescar amb el bàsquet i això es va contagiar com si es tractés d’un nou virus. Aquest virus no ha tingut antídot i es manté viu a la ciutat al llarg dels anys. Afecta dones i homes i de totes les edats.
Se sap científicament que de virus n’hi ha de bons i de dolents. Manresa ha estat de sort que el virus bo del bàsquet arribés aviat i s’hagi mantingut actiu al llarg de les dècades. L’any 1940, va guanyar la Copa Barcelona davant el Joventut; el 1968 va pujar a la primera divisió de l’estat; el 1971 va participar, per primera vegada, en una competició continental... Els principals cims o fites, la Copa del Rei de l’any 1996 i el campionat de la lliga 1997-98.
La trajectòria del bàsquet és un triomf col·lectiu de la ciutat. Gràcies a aquest virus que ha afectat bona part de la ciutadania hi ha hagut grans jugadors, grans directius, grans patrocinadors, grans periodistes i, per sobre de tot, una gran afició. Tots hem vist com equips de bàsquet de ciutats molt importants s’han desinflat amb la mateixa rapidesa que els van inflar (sovint a cop de talonari). A Manresa, el principal valor és l’afició que va començar a finals dels anys vint del segle passat i s’ha mantingut fidel, fins i tot, quan la pilota no ha entrat a la cistella. Això té molt de mèrit.
Ahir al migdia, ja escrit aquest article, Regió7 informa que el manresà, Ernest Centellas, de la Grada d’Animació, ha aconseguit l’acta de la Federació Catalana de Basquetbol, amb data de 27 d’octubre, que informa de l’admissió a aquest organisme del Manresa Basket-Ball. Per tant, un document més per afegir als inicis del bàsquet a Manresa.
