La carrera política de José María Aznar passa per la dimissió del socialista Demetrio Madrid com a president de Castella-Lleó el 1986, en ser processat en una querella per fets aliens a la institució. El llavors líder regional del PP va fer tanta sang com va poder amb l’escàndol, i a les següents eleccions va assolir la presidència. El 1989 el cas es va tancar amb absolució, però Aznar ja estava disparat i mirava cap a la Moncloa. Aquest episodi és un exemple clar de les complexes relacions entre la dignitat de la política, el dret bàsic a la presumpció d’innocència i el perill que els més cínics suquin pa en els accidents jurídics dels seus adversaris. Però abans de precipitar conclusions cal preguntar-se: I si Madrid hagués decidit mantenir-se en la presidència i al final l’haguessin declarat culpable?

El reglament del Parlament de Catalunya obliga a suspendre qualsevol diputat quan se li obri judici per una acusació de corrupció. Ara els serveis jurídics de la cambra diuen que aquest article atempta contra la presumpció d’innocència, però en el seu moment tots els grups van estar d’acord a incorporar-lo per protegir millor la dignitat de la institució. Presumpció i dignitat, com dèiem abans, i com a tercer element, la politització immediata: Laura Borràs està en camí de ser cridada a judici per un cas relacionat amb l’ús irregular de fons públics en una institució oficial. L’oposició s’ha afanyat a veure intencions malèvoles en l’informe, i acusa la presidenta de fer trampes per adherir-se amb superglú a la butaca. Els socis de Govern (ERC) no volen ofendre els lletrats però estan molt en contra de fer-los cas en aquest punt.

La democràcia a Catalunya està massa castigada pel gran corrent social de malfiança cap als polítics i cap a les institucions per permetre’s el luxe de regalar arguments als qui volen anorrear-la, i l’independentisme en particular no progressarà si no dona mostres superiors d’exemplaritat. Aquests són fets que van més enllà de la literalitat dels reglaments.