Els Estats Units estan vivint un fenomen sorprenent que comença a ser conegut com «The big quit», que es podria traduir com «La gran dimissió» o, forçant una mica el llenguatge, «La gran plegada». Les xifres d’ocupació diuen que a l’agost, quan la pandèmia va començar a semblar més o menys dominada a la majoria dels estats, van abandonar voluntàriament la seva feina 4,3 milions de persones, la xifra més alta des que n’hi ha estadístiques. Fins i tot per a un país com aquell, on la mobilitat geogràfica i laboral és molt alta, és una dada desconcertant. Extrapolant-la, significaria que, si aquest nivell de dimissions es mantingués, en un any plegarien de la feina gairebé cinquanta milions de persones, un terç de tota la població ocupada del país. I això, en una societat on la protecció social és molt feble.

Els experts que intenten explicar el fenomen consideren que no es pot deure únicament a que l’economia s’està recuperant bé, a un ritme d’entorn del 6%, i a que l’atur, que l’any passat va superar el 7%, està en aquests moments per sota del 6%. Les perspectives econòmiques són bones, però no més que altres vegades, i mai abans no s’havia vist una explosió de gent que s’acomiada del seu cap, posa les seves coses en una capsa de cartró i se’n va cap a casa. L’explicació, lògicament, cal trobar-la en l’univers de sensacions i constatacions que la covid ha generat en les ments i els cors de les persones durant el darrer any i mig. I sembla que la raó psicològica que pesa més és que moltíssima gent ha arribat a la conclusió que les nostres vides estan en mans de l’atzar i, per tant, no té sentit continuar aferrant-se a una feina que no et satisfà només perquè et proporciona seguretat. Si un virus caigut del cel pot aturar el món, tancar-nos a casa, enviar-nos a l’hospital o liquidar-nos d’un dia per un altre, la seguretat no existeix. No cal perseguir-la. No cal aspirar-hi. I si estem condemnats a viure en la incertesa, un horitzó laboral incert no importa.

Amb aquest raonament, uns quants milions de persones estan decidint tallar amarres, abandonar les aigües conegudes i sortir a mar obert a buscar un horitzó més lluminós. Naturalment, una reacció així és molt pròpia d’un país amb una profunda cultura del moviment i del canvi, i seria molt impròpia d’un país com el nostre, on hi ha més atur, menys oportunitats, i tots vivim amb arrels molt profundes. Però no deixa de ser il·lustrativa del llegat que pot deixar la pandèmia. Aquí potser poca gent plantarà la feina i es llançarà a l’aventura, però potser ens convencerem que, si tens alguna cosa per celebrar, no esperis a demà.