La notícia de la setmana a l’Anoia ha estat sens dubte la negativa dels veïns de Jorba d’acollir en el seu terme municipal l’anomenat Parc Tecnològic i Empresarial de la comarca, que implicava classificar 46 noves hectàrees de sòl industrial. Els veïns també van oposar-se rodonament a fer grans projectes d’energia renovable. Tot plegat amb una participació de més del 61% del cens electoral i amb unes majories aclaparadores, que no deixen lloc a dubtes. D’aquesta manera, queda pràcticament bloquejada la possibilitat d’habilitar a la Conca d’Òdena grans parcel·les capaces d’acollir teòricament indústries importants, més enllà de la multitud de petits terrenys ja declarats que es troben en tots i cadascun dels municipis. La rotunditat del pronunciament popular ha sorprès força gent, més que res perquè en el bloc dels partidaris del sí hi havia la quasi totalitat dels alcaldes i les organitzacions patronals i sindicals.

La reacció natural davant de l’actitud dels veïns de Jorba és pensar que ens trobem, una vegada més, davant d’una típica reacció del cèlebre NIMBY, acrònim anglès que significa «Not In My BackYard», «no al meu pati del darrere». És a dir, la negativa dels ciutadans a acceptar que s’instal·lin prop de casa seva instal·lacions i serveis que, malgrat ser considerats d’interès general, pensen que els poden provocar algun tipus de molèsties: antenes, dipòsits de residus, autopistes, indústries, presons, etc. Així, doncs, una vegada més, i malgrat la urgència de disposar de noves fàbriques que creïn llocs de treball en una comarca que en té tanta necessitat, s’hauria imposat l’egoisme i la insolidaritat dels nimbis, d’un col·lectiu concret de veïns, com abans ja havia passat dins el terme d’Òdena i com sembla que tornarà a passar a cada nova consulta que es faci per aquests indrets.

Probablement és una explicació certa, però segurament insuficient. No tot és l’egoisme dels veïns. Hi ha, com a mínim, un parell d’altres circumstàncies que, al meu entendre, han pesat en l’ànim de la gent. L’una prové de molt enrere i remunta a l’època, ja tan llunyana, de quan va haver-hi l’allau immigratòria dels anys seixanta i setanta i les poblacions de la Conca van acollir una mà d’obra molt nombrosa que, essent tan necessària per a l’expansió industrial del moment, va ser distribuïda enmig d’un caos i d’una manca absoluta de planificació. Des d’aquell moment, la capital de la comarca, Igualada, es va desentendre d’un creixement que li quedava fora del seu terme i es va instaurar l’egoisme individual de cada població, que ha impedit una mancomunitat efectiva i ha fet que cadascú hagi anat pel seu compte. Cada municipi ha volgut el seu polígon, petit o gran, i els seus serveis propis i exclusius, prescindint de solucions comunes que haurien permès una cosa tan racional com ordenar, per a tot el conjunt, la distribució de sòl residencial i sòl industrial. I així estem ara...

L’altra circumstància és més llarga d’explicar i ja no hi soc a temps. És la nova consciència social que s’estén i que assenyala que no té cap sentit el model de creixement que hem conegut fins ara, que té uns costos enormes i destrueix el paisatge i el nostre món rural. Que calen un altre tipus de respostes per garantir el futur de la pagesia i dels municipis petits. I que no podem refiar-ho tot a la hipotètica vinguda d’una gran multinacional que, presumptament, ens resoldrà la vida.