A la pissarra del menjador de casa, el meu fill petit ha escrit dues columnes de noms. M’explica que en la primera hi ha les bones persones i en la segona, les dolentes, i em llegeix els noms següents: Mandela, Gandhi, Hitler, Mussolini, Franco i Kim Jong-un. Una divisió del món en dos bàndols oposats, sense cap veu femenina, en la qual els dolents superen llastimosament per nombre els altres. Estadística pura. Aquest cap de setmana llarg repassaré la meva llista particular de noms absents. Pensaré en ells, menjaré castanyes i no faré plans de futur. Les pelaré lentament per allargar la sobretaula i miraré amb prudència que no hi hagi cap corc a dins. Repassaré com cada primer de novembre el pòsit deixat i no lluitaré contra la tristesa. Deixaré que creixi, que corri, que esdevingui fum. Un any més, els rams acolorits amb flors de tija llarga que es preparen per retre homenatge als morts em retornaran a la casa de la qual no he sortit mai. És un espai ple d’aire, construït de silencis, de converses sense so en què apareixen els rostres que més he observat en tota la meva vida. No viuré prou anys per omplir-me la mirada d’altres ulls, d’altres gestos, d’altres mots. Està feta de tardes que no s’acaben, de vida infinita en la qual la paraula mort era un concepte allunyat. La castanyada em recorda el ratolí que es va passejar un dia pel pati de casa i que jo, petita, observava encuriosida, agenollada en un coixí rere els vidres del menjador. Mai més he pogut mirar un rosegador com ho vaig fer aquell dia. No sé com neix la por ni per què.
Les millors persones no són necessàriament les que guanyen els premis ni les que surten a la foto. Conviuen camuflades entre nosaltres. Discretes. Només elles, les millors, saben que ho són i me les imagino allunyades dels focus, rient de tots nosaltres un dia qualsevol a mig matí, assegudes en una pedra del marge d’un camí sense nom mentre la majoria dels mortals es mantenen aïllats del món real –terra, aire, sol- , reclosos dins d’oficines, escoles, pisos i botigues fabricant motius que omplin de sentit llurs vides.
Estic dreta al mig del carrer. Per sobre dels caps dels vianants que transiten per la vorera amb ordre après hi ha els senyals lluminosos d’un cotxe d’emergències. La curiositat se’m menja però no puc marxar d’on soc. Confio que sabré detectar senyals d’alarma en els altres. Si m’he de posar a córrer i en quina direcció. Si els que venen de cara són els bons o els dolents. Si quan tot això s’acabi formaré part d’una llista o de l’altra. Al capdavall, l’únic que m’importa és saber a quin lloc escriurà mon fill el meu nom.
