Potser perquè dono més importància als petits gestos que a les grans declaracions, quan llegeixo el diari tinc una propensió inconscient a fixar-me més en les petites notícies que en els grans titulars. Al del dia 15 d’aquest mes les lletres més grosses de la portada deien «Moià abaixa l’IBI després de deu anys de sacrificis pels deutes acumulats». Me’n vaig alegrar per les persones afectades i quan vaig arribar a la notícia vaig girar full. Tot el contrari del que vaig fer quan, sota l’epígraf «Publicitat» i amb una lletra que em va requerir posar-me les ulleres, vaig veure, ocupant tota la pàgina 9, un anunci oficial de l’Ajuntament de Manresa. Em va cridar l’atenció l’encapçalament i me’l vaig llegir de dalt a baix. Deia «Anunci de notificació de procediments de declaració de caducitat de concessions temporals per 5 anys sobre sepultures del cementiri municipal». Ras i curt: l’anunci publicava una relació de trenta-vuit nínxols, amb els noms i cognoms de les persones que hi eren enterrades, i l’avís que, si ningú no se’n feia càrrec, passarien en breu a la fossa comuna. Em va impactar, sí. Em va impactar l’abisme que hi havia entre la fredor de la prosa administrativa i les històries de vida de tots els homes i dones que hi eren relacionats, alguns enterrats feia sis, set, deu anys... Vaig pensar en totes aquelles persones i en si és que ja no tenen familiars vius, i em vaig posar nostàlgic per una gent que no vaig conèixer mai.
Mentre aquell anunci de l’Ajuntament deuria passar tan desapercebut per a una majoria de lectors com el record dels que hi figuraven, la denúncia sobre els morts de la guerra que continuen enterrats a les cunetes i el clam per donar-los «una sepultura digna» segueix estant present en el debat públic. Amb el mateix desig de tenir un pensament per als que ja no hi són, dimecres passat la Fundació Arrels va fer un acte en memòria de les 69 persones sense llar mortes l’últim any a Barcelona. Ho van fer davant la catedral, col·locant un parell de sabates per cada difunt, al costat d’un cartell amb el seu nom i la seva edat. Amb aquell detall de pura humanitat demostraven allò que hem escoltat algunes vegades i és que «ningú mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi». Així és com molts reviurem els nostres morts estimats quan els visitem aquest dilluns al cementiri. Ben tristament, en canvi, quan els cossos de les persones de l’anunci ja passin sense cap referència a la fossa comuna, serà com si de debò s’haguessin mort per sempre.
