Darrerament s’ha parlat d’un «pic de violència» a Manresa (amb quatre agressions amb arma blanca en un mes), mentre els veïns de Casanpons –a Berga– es queixen d’una onada de robatoris, i profileren les notícies sobre ocupacions d’habitatges, crims de gènere, baralles, crema de vehicles o estafes arreu de la Catalunya Central. Internet i els mitjans de comunicació, a més, ens serveixen cada dia proves gràfiques d’atemptats terroristes, guerres, assassinats, segrestos... potser de llocs geogràficament llunyans, però sempre a poques hores d’avió. Davant d’aquest panorama, no és estrany que la sensació d’inseguretat creixi i que molta gent es declari amoïnada. Però realment hi ha motius per estar-ho?

Precisament, els estudis que s’han fet sobre els graus de violència de diferents períodes històrics (per exemple, els de Steven Pinker) ens diuen que –especialment a Europa– estem vivint un dels moments més pacífics de tota la trajectòria de la Humanitat.

Les dades de casa nostra també desmenteixen que la situació sigui crítica o estigui empitjorant. Les estadístiques diuen que, a les nostres comarques, la taxa de fets penals per 1000 habitants del 2020 (33) era la segona més baixa de Catalunya, i representava menys de la meitat de la taxa de la regió policial metropolitana de Barcelona. A més, aquí els fets delictius havien baixat un 12% respecte a l’any anterior, i el 2020 havia estat l’any menys problemàtic dels últims cinc.

Passa, però, que per molt que tot això sigui cert, serveix de poc consol a aquells que són víctimes de la delinqüència o de la maldat aliena, de la mateixa manera que, per poc fonamentades que siguin les percepcions de la gent al respecte, no per això torben menys la seva pau d’esperit. Per aquest motiu, no n’hi ha prou amb intentar calmar la població amb paraules. Sobretot quan aquells que intenten transmetre confiança gaudeixen de poca credibilitat.

Què cal fer, doncs? Més policies? Benvinguts els 77 nous agents que s’acaben d’incorporar a la Regió Policial Central dels Mossos d’Esquadra, però les xifres, un cop més, expliquen que a l’Estat espanyol ja hi ha proporcionalment més agents de l’ordre –més de 1720.000, als quals s’han de sumar els vigilants privats– que no pas en països com Alemanya, França, el Regne Unit o diversos estats nòrdics.

Tampoc és que la solució passi per prendre més valiums o tranquimazins, ni encara menys per l’(auto)censura dels mitjans de comunicació (alguns voldrien matar el missatger: que deixessin de donar a conèixer les «males notícies»). No. La solució ha de consistir en una suma de coses: més visibilitat de la policia (més carrer i menys despatxos, tant per prevenir com per tranquil·litzar), ús de la tecnologia, mesures socials, educació cívica, autoprotecció, canvis legislatius (per neutralitzar els multireincidents)… i rebaixar expectatives: el conflicte és immanent a les societats humanes, i encara més si aquestes són cada cop més heterogènies i pateixen més estrès. Haurem, doncs, d’aprendre a gestionar-lo millor.