De les categories taxonòmiques aplicades a l’individu tinc predilecció per la d’embolicador-desembolicador, segons la qual hi ha dos tipus de persones: les que emboliquen la troca i les que la desemboliquen.

Tots guardem a la memòria records dels que opten per retorçar els arguments fins a dur l’aigua al seu molí. No és que entenguin les coses de l’inrevés, és que s’esforcen molt a veure-les només de la seva manera. És una forma de fer que genera tensions i maldecaps que uns aguanten millor que altres. Després passa el que passa als dinars de Nadal, que si es continuen fent és gràcies a l’esforç de les persones desembolicadores capaces d’endolcir qualsevol fel. Però, a banda dels casos extrems de llibre, hi ha no només tantes casuístiques com persones sinó tantes casuístiques com diferents persones habiten dins nostre. Sense arribar a l’extrem del «Holy Motors», de Leos Carax, tots al llarg del dia exercim d’embolicadors i de desembolicadors. El que es tracta de saber és si emboliquem més que desemboliquem o a l’inrevés. En el primer dels casos, si es tracta d’una persona que per les seves característiques té una ona expansiva curta –per exemple, viu sol i es passa el dia a l’hort amb els enciams–, si embolica ja es desembolicarà. Però si la responsabilitat que detenta el situa en condicions de tenir repercussió sobre altra gent pot ser un desastre proporcional al nombre d’afectats. Això explica l’escrutini al qual la democràcia sotmet als seus líders. Per contra, els desembolicadors es mouen més enllà dels egos, allà on evitar les seves col·lisions és la prioritat. Ser desembolicador és antinatural perquè a classe, a l’esport i a la vida social la competitivitat és la norma i això vol dir trepitjar tants ulls de poll com facin falta per reeixir. Però hi ha altres formes de guanyar. Guanya, també, qui es manté ferm en les decisions encertades que pren i aconsegueix aplicar-les fent la mínima sang possible. Això és tot el contrari a delegar en altres les responsabilitats que són pròpies i fer-ho generant batibull i desconcert del qual sempre tindrà la culpa un altre. Els diferenciareu perquè els embolicadors no s’equivoquen. Sempre hi ha un argument, una pregunta sense resposta que els salva i la culpa òrfena l’acostumen a recollir les ànimes caritatives. La culpa no és seva però d’algú ha de ser, i perquè no estigui sola i tirada per terra... L’adopten.

Les persones amb baixa autoestima són el calaix de sastre on van a parar les culpes de les quals es desentenen els embolicadors. I així, embolica que fa fort!