Creixen les notícies que anuncien temps molt difícils. No n’hi ha prou amb les que patim de prop (l’autoritarisme constitucional, el clima d’inseguretat ciutadana, l’espectacle dels polítics que ens avergonyeixen, la ignomínia blaugrana...), sinó que, a més a més, ara hem d’atabalar-nos amb les que ens venen afegides des d’estaments internacionals per temes sanitaris, energètics, mediambientals o de difícils equilibris geoestratègics.

La comèdia que fan i faran els socis que es barallen per una reforma laboral, o per una taula de diàleg impossibles, acabarà en facècia que més aviat farà plorar, però no pas tant com ho farem si un dia es compleixen els estudis militars austríacs (paraula de Déu, sembla ser) que pronostiquen talls en el subministrament elèctric a escala europea el 2025, a tot estirar. Feu un repàs de tot el que us funciona a casa, al despatx, a l’empresa, al carrer amb electricitat i comenceu a patir de debò. Oblidareu ràpidament les misèries polítiques i la desmesura judicial que intenta sotmetre Catalunya per la força de les lleis que reinterpreten a la seva conveniència.

Matiseu el clima d’inseguretat que s’ha instal·lat en l’ànim dels manresans per culpa d’uns borratxos violents, el bonisme que ho justifica tot, el suport assistencial a una gent que no marxarà com no se la «incentivi» a fer-ho pel sistema barceloní de pagar-los un bitllet de tren. És un problema cíclic: recordeu el calvari que van haver de suportar els veïns i els botiguers del Pompeu Fabra quan compartien espai públic amb borratxos, remenaescombraries i okupes amb gossos perillosos que competien per fer-se amb el botí alimentari que llançava als contenidors el supermercat del carrer; o els episodis similars patits a barris i pobles per culpa d’okupacions que la llei tolera inexplicablement. Apaivagueu l’emprenyosi, dic, perquè el desassossec de veritat us vindrà quan feu comptes per saber si us enxamparà o no el daltabaix climàtic pronosticat per al 2050, quan la temperatura haurà augmentat 3 graus si no s’atura la contaminació actual del planeta. «El canvi climàtic és més mortal que el coronavirus», ha publicat el portal web de l’ONU. Però els països signants de l’Acord de París (el 2015!) rivalitzen en el domini de la geoestratègia energètica, del mercat de matèries primeres, dels components electrònics, del col·lapse industrial, de la imposició de models culturals i del que ni ens arribem a imaginar. Ens acoquinen els qui haurien de solucionar problemes, incapaços de renunciar als seus interessos, que és com es comporten en les relacions polítiques entre socis, amics, o adversaris. Anem bé, per arribar al desastre, vaja. Com a can Barça.