No falla, és cíclic, i com les nines de Famosa fent la zombie walk cap al portal, cada cert temps tornen els càntics planyívols d’aquest o aquell sector, la patronal del qual clama desconsolada per l’absència de treballadors. Ara és l’hostaleria –una de les prima donnas en aquesta opereta recurrent–, però també hem sentit que faltaven professionals de la sanitat, camioners i fins i tot professionals de la construcció. És una tonada popular i populista, que també se sent en altres llocs, com el brexitós Regne Unit, i que ve acompanyada d’un cert retret moral, perquè ¡caram i cordons! ¿com pot ser que hi hagi tant atur quan falten mans? ¡Si el treball, com deia cert sinistre pòster motivacional, us farà lliures! La culpa és dels treballadors, per la formació que reben (massa o massa poca, però mai, es veu, la que requereix el leviatan del mercat laboral), de la falta de sacrifici i/o vocació, dels atzars de la geopolítica o d’aquesta fotesa de la conciliació. O, el que és pitjor, la melodia és que el sector –és igual quin sector, tant se val la universitat que el periodisme que la recollida de la fruita– no pot funcionar si no és amb empleats mal pagats que assumeixen les seves tasques només perquè no els queda cap altra opció, una cosa que, per cert, ja va comentar al segle XIX un tal Karl Marx, i no precisament per bé.

«Pagueu-los més», diu Joe Biden davant la perplexitat dels empresaris nord-americans davant el fenomen de la Gran Dimissió que s’està donant al seu país, és a dir, l’abandonament massiu de llocs de treball que no ofereixen ni diners ni seguretat ni satisfacció intel·lectual.

El mercat laboral a Espanya té els peus de fang, i no para d’expulsar treballadors cap a l’autoocupació involuntària, que està en un 21,7%, per sobre de la mitjana europea del 16,9%. I seguim amb la cançó que falten treballadors, quan potser el que falta són empresaris amb una manera de crear valor que no sigui únicament abaratir els costos laborals.