Si sou de la generació boomer o superior segur que recordeu un anunci en què apareixia un dels tennistes més genials de la història, el nord-americà John McEnroe. Era conegut per les seves contínues discussions amb els jutges, tant els de cadira com els de línia. L’empresa Bic va aprofitar la tirada que tenia en els anys vuitanta per rodar una campanya publicitària. En ella, una veu arbitral, doblada per l’inoblidable Constantino Romero, li deia en castellà: «Muy apurado, señor McEnroe». Ell entenia que anava per pilota propera a la línia i responia, amb un accent impostat de Texas: «¿Bromea o qué? ¡La bola entró!». I el Romero de torn li contestava: «Me refería a su afeitado».
Doncs bé, gairebé quaranta anys després d’allò, els amics de McEnroe [a qui els meus pares sempre han anomenat «Macarró», apunt biogràfic costumista] estan a punt de desaparèixer. Arran de la covid, i aprofitant la tecnologia derivada i ja provada amb èxit de l’ull de falcó, calia retirar gent de les pistes, per allò de la distància social, i els jutges de línia han estat les víctimes. Ara, en la majoria de tornejos del circuit, tant de l’ATP, masculins, com de la WTA, femenins, hi ha un aparell que canta quan la pilota v a a fora. Així, se sent un metàl·lic i impersonal «nooooo!» o «ooooout!» que no admet resposta possible. El jugador es gira i segueix el partit. Si ho haguessin fet abans, Novak Djokovic o Serena Williams, desqualificats de l’US Open per llançar una bola i insultar, respectivament, jutges de línia, s’haurien evitat molts maldecaps. Però millor que no existissin fa quaranta anys. Si no, el «Macarró» hauria perdut part del seu encant.
