Les despeses dels polítics que impliquen algun tipus de privilegi han estat vistes durant segles com a part del poder i han generat en els ciutadans fascinació o resignació; tanmateix, això ha canviat dràsticament des de la crisi general del 2008. La política actual del nostre país sembla, sovint, una cursa a veure quin alt càrrec pot semblar més pobre i més frugal. En general, és molt positiu que sigui així. Però convé no portar-ho a extrems ridículs. No hi ha res de virtuós en el fet que una persona que ha cobrat com a diputada durant una dècada no tingui ni un euro al banc. Ni hi ha res de positiu en el fet que un alcalde d’una ciutat d’una certa importància no disposi d’un vehicle per als seus desplaçaments de feina. El 2011, el llavors alcalde de Manresa, Valentí Junyent, es va desprendre del seu com a gest d’austeritat. Va tenir sentit en aquell moment. Ara, l’alcalde actual, Marc Aloy, ha adquirit un Seat híbrid per a les necessitat de l’àrea de Presidència. Altres àrees tenen els seus. Si ha generat alguna susceptibilitat, no està justificada. Si s’ha caigut en la temptació de dissimular-ho, no calia. És un equipament útil i gairebé qualsevol ciutat s’ho pot permetre. És, senzillament, normal.
