Memòria que s’esborra

Com d’altres milers o milions, aquests últims dies he estat una de les persones que s’ha apropat al cementiri (tot i que no en la jornada de Tots Sants, precisament perquè sembla que sigui la d’obligat compliment) a endreçar i deixar presentable un parell de nínxols. Neteja de vidre, neteja de làpida, neteja de retrats, renovació de flors (un pom petit i discret) i, aprofitant l’espai i el moment, uns minuts de record per a aquells que mai no oblides: pares i avis. Un ritual conegut, que els pares (la mare en especial) em va transmetre i que, ho admeto, quan ella em feia acompanyar-la per honorar els avis i besavis em generava entre mandra i recança. Malgrat defensava ja llavors (i sostinc igualment ara) que per recordar els éssers estimats no és necessari anar allà on reposen, i que aquesta memòria la pots exercir cada dia, els meus progenitors em van influir prou perquè, ara amb ells i per ells, preservi el costum. De fet, no només a l’entorn de Tots Sants, sinó un parell o tres més de cops l’any (generalment al voltant d’alguna data assenyalada) miro de tenir-ne cura. Amb mi, ja ho dic ara, que facin el que vulguin. Jo no hi seré per reclamar. Però soc conscient i he assumit que, en la nostra cultura, encara està molt arrelada la necessitat de fer presents els que ja no hi són invocant-ne la memòria davant d’aquelles làpides que en deixen constància dels noms gravats en marbre. De fet, la diada de Tots Sants esdevé una mena d’invocació col·lectiva, ja que (essencialment en els pobles) no són només els familiars, sinó els convilatans els que en el passeig entre fileres de nínxols recorden aquell o aquella altra que els interpel·la amb mirada fotogràfica.

Deu ser per aquesta concepció administrada en dosis d’infant, adolescent i jove que m’ha cridat l’atenció, i en certa manera colpit, la notícia que aquest diari publicava diumenge i de la que en posava el titular a l’encapçalament d’aquesta tribuna. 66 cementiris en desús o abandonats són els que hi ha a la regió central, segons ha recollit una entitat (l’Associació Coemeterium) que els reivindica com a patrimoni històric del país. Cementiris, alguns, cruspits ja per arbredes que se l’ha fet seu. I amb elles, la memòria d’avantpassats de qui ja no en podem llegir els noms. Perquè, com deia Mario Benedetti, «l’essència d’una persona no mor fins que s’extingeixen totes les vides que va tocar». Però mentre algú encara pugui llegir els noms se’l pot fer present, ni que sigui per un instant.