El percentatge d’alumnes que no fa servir mai el català ha augmentat del 6,2% el 2006 al 28% actualment. Són les dades d’un informe de la Generalitat en què s’avaluen dels usos lingüístics a les aules a partir d’unes enquestes que s’han anat fent els anys 2006, el 2013 i el 2021, i en el que també hi consten altres xifres preocupants pel que fa la salut de la llengua del país, com que només 2 de cada 10 estudiants fa servir sempre o gairebé sempre el català en les activitats de grup, quan fa 15 anys eren gairebé 7 de cada 10. Són alguns dels resultats que ahir van difondre la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el conseller d'Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, que van presentat un pla de promoció de l'ús del català als centres educatius. Són dades sorprenents ja que la situació actual és culpa dels mateixos catalans que principalment parlem l’idioma del país. Una afirmació que refermo amb l’experiència diària. Quan tracto aquest tema ho dic fins a la sacietat, però em repetiré. Tots els meus avis van néixer a Almeria i tinc cognoms castellans, però jo, que vaig néixer als anys 80, vaig créixer en un entorn principalment català. Tot i que els avis que he conegut parlaven castellà, els meus pares no han tingut dubtes que s’havien de dirigir a mi en català, tot i que entre ells parlen sobretot castellà. El català també és l’idioma que utilitzo per parlar amb tots els meus cosins i tiets, fins i tot els nascuts a altres racons de l’estat que parlen castellà per comunicar-se entre ells. És la realitat de moltes famílies el país. El fet que l’entorn de la meva infantesa, adolescència i joventut hagi estat Berga, on l’ús del català és alt, segurament també ha marcat decididament l’aposta dels meus pares per educar-me en l’idioma del país. En tot cas, molts ciutadans de famílies castellanoparlants que van decidir ser pares a finals dels 70 i 80 –i fins i tot 90–, quan hi havia il·lusió per construir un país i potenciar la nostra cultura, durament reprimida durant el franquisme, van fer una aposta pel català. No acabo d’entendre, tot i que és una realitat, que pares de la meva generació, amb els que sempre he parlat en català, hagin decidit educar els fills principalment en castellà. S’ha de recuperar l’orgull de parlar la llengua del país i, sobretot, veure’n la utilitat. A Berga he sentit fills d’immigrants d’origen magrebí parlar català entre ells, així que clarament no són la font del problema, ja que el sistema educatiu i l’entorn els haurien d’inculcar que el català és bàsic per al seu desenvolupament personal. El problema, doncs, som els catalanoparlants.