La pandèmia de la covid-19 ha fet paleses les nefastes conseqüències de dècades de polítiques de privatització i mercantilització dels serveis públics... D’un dia per l’altre, hem vist hospitals desbordats, personal sanitàri sense equips de protecció, residencia de gent gran convertides en tanatoris… Necessitem un canvi radical de direcció. Dècades de transferir la provisió de bens i serveis socials a ens privats ha resultat, sovint, en ineficiència, corrupció, disminució de la qualitat, augment del cost i endeutament de les llars….»
Tot aquest paràgraf entre cometes és una extracte literal de l’opinió expressada per sis experts independents de les Nacions Unides, antics relators especials de drets humans, que va ser publicada als principals mitjans de comunicació ara fa dos anys. A Manresa el debat s’ha posat damunt de la taula per les reivindicacions de la Plataforma en Defensa de les Pensions i dels Drets de la Gent Gran que reclama més places de residència geriàtrica per cobrir els dèficits actuals i un canvi en el model de gestió d’aquests equipaments per evitar la mercantilització de les necessitats de la gent.
Manresa té un total de 58 places en una residència pública, 168 places finançades amb diners públics i gestionades per entitats privades i 220 places privades. En total 446 places. Encara que no existeix cap norma legal que estableixi una ratio de cobertura, existeix un consens tècnic en considerar que aquesta ratio hauria d’estar al voltant de 5 places por cada 100 persones majors de 65 anys. Segons això, a Manresa hauria d’haver prop de 800 places de residència per a persones grans. Tenint en compte que Manresa és, segons dades de l’Idescat, una de les ciutat més envellides i amb una pitjor evolució de la renda per càpita de Catalunya, caldria que una gran majoria d’aquestes places fossin accessibles a nivells de renda mitjans/baixos que constitueixen la immensa majoria de les llars manresanes. Per tant, de les 800 places que necessitaria la ciutat, seria necessari que al voltant de 600 fossin públiques, es a dir gairebé tres vegades mes de les actualment existents entre públiques i concertades.
D’altra banda, des de fa tres dècades el Govern de la Generalitat, que és l’administració competent en aquest servei segons la vigent llei de Serveis Socials, ha optat per no construir noves residències i, en el seu lloc, concertar la gestió d’aquest servei públic amb entitats privades, algunes sense ànim de lucre i moltes empreses mercantils pures. Aquesta política ha potenciat que cada vegada més places de residències geriàtriques estiguin gestionades per empreses lligades a fons d’inversió que només tenen per finalitat l’obtenció de beneficis i no la de proporcionar serveis adequats a les necessitats de les persones.
La Plataforma en Defensa de les Pensions Públiques i el Drets de la Gent Gran està carregada de raó quan reclama a la Generalitat la dotació de 100 places mitjançant la construcció d’una nova residència de titularitat i gestió públiques. Mereix tot el suport de la ciutat, començant pel seu govern.
