Costa d’endevinar en què acabarà tot aquest allau de discursos, reunions, xifres i promeses que ens cau al damunt procedent de la COP26 que s’està celebrant a Glasgow. Hi remarquem acords tan importants com els que fan referència a la desforestació i a la reducció del gas metà, malgrat que hi ha països importants que se’n despengen. D’altra banda, plana damunt tota la trobada un alè d’escepticisme general, perquè acords de trobades anteriors mai no s’han acabat de complir i perquè aquest planeta tan petit és un garbuix de lògiques particulars i d’interessos que competeixen entre si.

De tot el maremàgnum, i sigui quina sigui la relació d’acords definitius, semblen quedar ben instal·lades dues idees força, en realitat dos canvis de posició, que potser sí que marcaran un abans i un després.

D’una banda, un tomb important en l’opinió pública sobre la gravetat del canvi climàtic. Sembla que la presa de consciència al voltant del problema, que abans era compartida només per petits nuclis més conscienciats, ara ha fet un salt considerable. La gent ja ha vist massa coses per alarmar-se notablement. Canvis en les estacions anuals, grans incendis forestals, inundacions devastadores, un desglaç extraordinari a la zona dels àrtics... tot plegat és massa evident per tancar els ulls davant aquesta realitat. I aquests canvis graduals ja no són cosa només de zones remotes, sinó que es manifesten en alteracions climàtiques sorprenents en la nostra naturalesa més propera. Tot això ha generat un moviment que ara sí que sembla ser capaç de fer la pressió suficient i necessària davant les elits dirigents a escala mundial. Era una condició fonamental per poder començar a resoldre el problema.

D’altra banda, els discursos dels polítics han canviat molt. Enfilant-se per damunt d’una onada que amenaçava d’arrossegar-los, els sentim parlar de la destrucció del planeta amb una claredat i una rotunditat que fins ara mai no havíem vist. Ells semblen ara ser els primers, ves qui ho havia de dir, d’anar proclamant les coses pel seu nom i de dibuixar-nos un futur realment catastrofista si no canviem de rumb. No és segur, naturalment, que aquest to diferent del discurs sigui l’expressió d’una voluntat de canvi ben real: en aquesta matèria, com en tantes altres, l’escepticisme de la gent que els escolta està perfectament autoritzat, amb l’experiència que tenim acumulada. Però, així i tot, aquesta nova actitud també era una altra condició necessària perquè les coses vagin millorant.

A manca de les certeses que voldríem, quedem-nos amb aquestes dues bones notícies, i continuem fent en la nostra vida quotidiana aquelles modificacions dels nostres hàbits que, modestament, ajuden a la preservació del planeta. I estiguem atents a fer complir totes aquestes promeses dels dirigents del món, potser desiguals i insuficients però algunes vegades esperançadores. En definitiva, i com s’ha dit i repetit molt aquests dies, la urgència d’abordar seriosament el problema és extraordinària: i és que no tenim un planeta B alternatiu on puguem anar-nos a refugiar quan aquest que habitem ja ens resulti inservible.