Els personatges que eren a dalt de tot, venerats per tothom o quasi tothom, i que de cop descobrim –o confirmem– que portaven molta merda a la sabata ens generen sensacions contradictòries. Ens sentim estafats, especialment si els caiguts en desgràcia havien estat -o s’havien presentat com a –referents morals, persones mereixedores d’especial respecte i admiració. Alhora, aquesta mena de daltabaixos ens produeixen un cert plaer compensatori, una satisfacció estranya lligada a les nostres pròpies frustracions. I és que comprovar que l’èxit té també la seva cara amarga i implacable i que com de més amunt caus més mal et fas ens reconcilia amb la nostra pròpia petitesa.
I encara més, molts d’aquests personatges caiguts en desgràcia ens desperten també una inevitable, curiosa i potent empatia. Ens confirmen el que ja sabíem, que les persones d’una sola peça, els sants laics o de missa, no existeixen. No es tracta de disculpar-los; recordar que no tot s’hi val i que cadascú és responsable dels seus actes no és incompatible amb admetre que l’error, les febleses i les contradiccions formen part indestriable i inevitable de la condició humana. Aquesta empatia i proximitat augmenta a mesura que els personatges en qüestió són més i més objecte d’escarni públic, fins el punt que podem acabar sentint una certa identificació amb persones que abans, quan eren a dalt de tot, ens resultaven llunyanes, antipàtiques i antagòniques.
Estic pensant amb Xavier Novell, evidentment, ara que pren la medecina que ell mateix receptava, la de la rigidesa moral i la repressió sexual. Però em venen al cap també noms com Jordi Pujol, Fèlix Millet o el mateix Joan Carles Borbó, víctimes en el fons de les estructures físiques i mentals que ells mateixos van contribuir de forma destacada a aixecar o mantenir. O és que no és l’església catòlica (amb les excepcions que vulgueu) una institució fonamentalment retrògrada i obertament masclista? I no és cert que hi va haver una època, fa quatre dies, en què amagar diners a Andorra era una pràctica habitual (i reconeguda en petit comitè) per milers de catalans i catalanes que havien acumulat un capitalet? Creieu, per altra banda, que en Millet i el seu soci hagueren pogut robar tot el que van robar si no haguessin comptat amb una cort d’aduladors formada per les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques del país? Per últim, no és també el Borbón vell un pobre home a qui el llinatge, Franco i les circumstàncies històriques havien reservat un destí massa gros i massa estret alhora?
Posar el focus en el protagonista de l’escàndol genera clickbaits i emocions, però parar molta més atenció en les circumstàncies, estructures i institucions que ho han fet possible ens ajudaria a evitar-los en el futur, que és del que es tractaria.
