Xavi va ser presentat ahir com a nou entrenador del Barça en un Camp Nou que el va rebre com el salvador d’una situació pèssima, tant institucional com esportiva. El club ha arribat a un dels seus pitjors moments de la història recent, quan semblava que seria impossible retornar a les èpoques de Gaspart. Però després de l’era Guardiola i de Messi, després de Bartomeu i en plena improvisació laportista, la situació és seriosa. En aquestes circumstàncies, Xavi Hernández és presentat com l’última esperança per redreçar les circumstàncies al camp i per donar oxigen a la directiva, molt faltada avui d’un referent sobre el qual destensionar la mirada del barcelonisme que, a poc a poc, anava girant cap a la tribuna. Però Xavi no torna com a entrenador al club de la seva vida en la millor conjuntura en què podria fer-ho.

El tren del Barça, com el dels grans clubs, acostuma a passar una vegada. Les segones parts mai no han estat una bona idea. Van Gaal ho recorda prou bé. I Stoíxkov i Ivan de la Peña, per citar alguns noms. I quan passa el tren cal agafar-lo, és clar. Però pot arribar en un moment inadequat o especialment difícil. És el cas de Xavi, que aterra al Camp Nou sense possibilitats de massa maniobra en la confecció de la plantilla, amb un bon gruix de jugadors castigats per les lesions, a molts punts del lideratge a la lliga i perillosament lluny de les posicions que donen dret a jugar a Europa i amb un vestidor amb dubtes. Xavi arriba amb l’estela de la puresa de l’estil, amb un enorme coneixement de la casa i amb ganes de canviar les coses. I hi posarà, segur, tot de la seva part per revertir la situació. La qüestió és si podrà influir en tot allò que no depèn de l’entrenador i si fins i tot en allò que sí que en depèn tindrà prou suport per transformar-ho.

El repte és enorme i potser només algú amb un ampli recorregut intern i amb l’aval de la seva trajectòria com a futbolista pot atrevir-s’hi. Potser no hi ha cap alternativa, ni de mercat, ni de marca ni de possibilitats anímiques, i Xavi ha de ser forçosament l’home. Caldrà veure-ho.

En qualsevol cas, el club té algunes bases brillants sobre les quals fonamentar el futur, que és del que esportivament va sobrat el Barça. El present ja és una altra cosa. I el passat, en la situació d’avui, és tant una vitrina atapeïda de títols com un llast. Xavi haurà de construir pensant només en demà. Però el barcelonisme, així ha estat històricament, no va sobrat de paciència, que és el que li cal a Xavi.