La matinada del dia 20 d’octubre, físicament exhaust però encara amb resistent lucidesa després de quatre mesos de cruel malaltia, exhalava el darrer sospir el bon amic Jordi Camps i Domènech.
La fotografia que acompanya aquest article, amb el recordat Jordi com a primer tinent d’alcalde i a l’esquerra de la imatge, correspon al ple extraordinari de l’Ajuntament de Berga del dia 11 de setembre de l’any 1979.
Fou aquella una memorable sessió plenària del nostre primer Ajuntament democràtic on, després de quatre dècades de dictadura franquista, ens honorà veure’ns acompanyats per l’alcalde i regidors supervivents del darrer consistori republicà de l’any 1939. La celebració conclogué, ja al carrer, amb les solemnes i concorregudes cerimònies de reposició dels memorials a Prat de la Riba i Rafael Casanova.
Tot i que des antany la coneixença personal entre Jordi Camps i jo havia estat sols superficial, aquesta esdevingué entranyablement afectuosa des que la primavera d’aquell 1979 un i altre ens trobarem encapçalant el grup de govern municipal “Per Berga i per Catalunya”, d’ideologia independentista i constituït pel Front Nacional i Convergència Democràtica que en les posteriors eleccions ja es fongué unitàriament dins les sigles convergents.
El record dels vuit anys de companyonia política amb en Jordi m’evoca inequívoques mostres d’eficient i fidel cooperació que ell tingué igualment ocasió de confirmar durant els vuit en els que exercí com a diputat provincial en defensa dels legítims interessos de la comarca.
I tornant ara a aquell ple extraordinari de l’11 de setembre de 1979, constato que fou precisament l’entusiasta cooperació d’en Jordi en organitzar-lo al meu costat, que enfortí especialment les nostres relacions mútues, durant les quals sovint i a cor obert, ell em començà a parlar de l’inesborrable i exemplar record del seu pare, al que no pogué arribar a abraçar fins a l’edat dels nou anys, atès que durant els set darrers d’aquell període el progenitor, catalanista irreductible, fou víctima de les cruels sofrences de la guerra i del captiveri.
Aquell etern, silenciat i colpidor mestratge patern impregnà en l’amic Camps, ja des de la seva adolescència, una impertorbable empremta d’honor, resistència i patriotisme català.
Una exemplar mostra la tenim com a conseqüència dels transcendentals fets del Palau de La Música Catalana del 19 de maig de 1960 que propiciaren l’esclatant renaixement del catalanisme després dels maltractaments físics i consegüent empresonament de Jordi Pujol, determinants de l’inici del seu sòlid lideratge polític.
Com cal suposar aquells fets no passaren de llarg de la sempre atenta sensibilitat del nostre Jordi que, des de la comarca del Berguedà, aprofità el moment més oportú i estratègic per tal de donar-hi una arriscada, digna i contundent resposta.
I així fou que el 8 de desembre del 1961, juntament amb un company d’Avià, aprofitant l’ocasió de l’aixecament per part de l’entitat Club Esquí Berguedà, d’una creu al majestàtic Cim d’Estela, clandestinament i abans d’iniciar-se l’acte oficial, procediren a estampar una a una, en les més vistoses roques de l’itinerari el ja aleshores popular i patriòtic text de “Pujol, Catalunya”.
No puc concloure sense rememorar que fou Jordi Camps qui per primera vegada en un ple municipal nostre, el 29 de juliol del 1979 conclogué el seu discurs amb un «Visca Catalunya lliure».
Amb emoció pressento que records com aquests foren dels darrers que el Jordi se n’emportà a l’etern. El president Pujol que condolgut vingué al nostre tanatori a acomiadar-se del seu amic i homònim berguedà, em deia l’endemà “La memòria dels fets de molts anys em configuren el Jordi com una persona i un caràcter positius i d’il·lusions al servei de Berga i de Catalunya”.
