Ada Colau ha parlat d’instal·lar un parell de molins de vent a Collserola, per allò de la ciutat solidària i corresponsable, i l’estan estovant de valent; podem imaginar què li passaria a Pere Aragonès si una empresa de la Generalitat volgués omplir les carenes catalanes de molins i els camps de plaques fotovoltaiques. La companyia energètica pública anunciada pel president en el marc (als passadissos) de la cimera de Glasgow neix amb aquesta limitació intrínseca per al seu propòsit d’utilitzar només energies alternatives. Si fos fàcil ja ho estarien fent les grans companyies; Catalunya és a la part baixa de l’estadística perquè ni el territori ni els seus habitants no hi ajuden, i encara serà més complicat amb els canvis normatius impulsats pel mateix Govern per satisfer les demandes de l’ecopaisatgisme. La futura empresa aplicarà doncs el mateix concepte que Jordi Pujol va utilitzar fa quaranta anys per definir l’espai de política econòmica d’una Generalitat sense competències en la matèria: «intersticial». Buscar els intersticis lliures i posar-los en joc. El Govern pensa en cobrir de panells solars tots els edificis públics, de guarderies a pavellons, i totes les infraestructures que ho permetin; per exemple, els canals (així, de passada, es reduirien les minves per evaporació a l’estiu). Potser en anys a venir la Transéquia ja no seguirà el camí de l’aigua sinó el sender dels brillants rectangles. I si la Misteriosa Llum va portar la Séquia a la Manresa del segle XIV, en el futur serà la Séquia la que porti la llum de misteriosa factura al comptador de casa. Del misteri de la factura no en podrem demanar explicacions a la Generalitat, perquè la companyia pública no entrarà en la comercialització i es limitarà a la generació; cada dia durà els seus megawatts a la llotja perquè els hi comprin les Endeses, Iberdroles i Naturgys de torn, que ens els revendran amb el marge de benefici corresponent, perquè una cosa és el glocalisme verd i una altra fer la revolució anticapitalista.