Encara no es pot fer el balanç final de la conferència de Glasgow sobre el canvi climàtic però ja es veu clar que no s’hauran arribat pas a aconseguir els acords que la gravetat de la situació requeririen. La causa de la resistència a adoptar mesures radicals és força evident: el cost polític i econòmic que suposaria decidir l’eliminació ràpida de l’ús dels combustibles fòssils en un món on hi ha milions i milions de vehicles i d’empreses que els utilitzen. O bé concretar l’imprescindible suport econòmic dels països més industrialitzats, els que més han contribuït a l’escalfament global del clima, cap als països poc desenvolupats, que són els que hi han contribuït menys però que en pateixen més directament les conseqüències. Sigui quin sigui el resultat final de la reunió de Glasgow, si més no s’haurà aconseguit un objectiu: convèncer molts ciutadans del fet que el clima s’està malmetent molt de pressa, que la qüestió és molt seriosa i que, si no s’actua aviat, les conseqüències seran molt negatives per a tothom. I que no fer res, xutar la pilota endavant i esperar que algú ja ho solucionarà, és el pitjor llegat que podem deixar a les generacions futures.

En el camp dels desplaçaments i del transport sempre s’ha insistit en els avantatges del ferrocarril, precisament pel seu impacte menor en la contaminació i en el canvi climàtic. Justament aquests dies s’ha tornat a parlar d’un projecte que no s’acaba d’enllestir: l’Eix Mediterrani. Segons el diari econòmic Cinco Días, els empresaris valencians, en un acte a Madrid, l’han reclamat una vegada més. I, evidentment, demanen que es basi en un ferrocarril d’ample de via europeu. Però la realitat és que se’n parla des del 1987, que tot està a mig fer i que molts trams no s’han ni començat, tot i que es tracta d’un projecte cofinançat per la Unió Europea. La darrera data de finalització l’ha anunciada l’actual ministra de Transport i Mobilitat, Raquel Sánchez, que ha parlat del 2026. La veritat és que l’Eix o Corredor Mediterrani fa anys que està encallat, tot i els beneficis evidents d’una moderna via de comunicació ferroviària que ha de sortir del port d’Algesires, vorejar la costa mediterrània i comunicar tota una llarga sèrie de localitats i d’àrees de gran importància econòmica –entre elles el País Valencià i Catalunya– fins arribar a la frontera francesa i enllaçar amb la xarxa ferroviària europea. Un projecte que contrasta amb un altre que ha acaparat totes les inversions i que ha tingut prioritat: el de l’AVE, que enfoca totes les seves vies cap al xuclador de Madrid. L’Eix Mediterrani, mentrestant, ha quedat aturat.

Som en temps de pressupostos i de totes les maniobres d’estira i arronsa habituals abans de votar-los al Parlament. Seria positiu, per descomptat, que tot l’independentisme donés suport al pressupost de l’any vinent, que, efectivament, és el més alt de la història. Però és difícil de saber què decidirà la CUP com a resultat de la consulta interna de dilluns que ve. Un pressupost es pot fer de moltes maneres però no agradarà mai a tothom. I és ben segur que el que es presentarà al Parlament no podrà cobrir pas totes les necessitats del país. Per fer-ho caldria eliminar el dèficit fiscal anual de Catalunya, que l’actual conseller d’Economia calcula que és de més de 18.000 milions d’euros anuals. Aquest sí que és un objectiu que no podem deixar mai de recordar i de reivindicar.