La incineradora de residus projectada a l’alt Berguedà s’encamina cap al calaix dels oblits eterns. Després de dos anys de polèmiques, anuncis, declaracions i mobilitzacions, la consellera Jordà, responsable d’Acció Climàtica, ho va oficialitzar al Parlament de Catalunya. S’aplicarà una moratòria oficial de dos anys, la qual cosa n’impedirà la construcció. Ni la de Cercs ni cap altra seran realitat. Tot i que dos anys passen de pressa i els consellers, encara més. A rebuf d’aquesta decisió de la Generalitat, l’Ajuntament implicat ara ha votat desfavorablement el canvi de normativa requerit pels promotors. El vot ha estat unànime però els retrets entre els regidors i l’alcalde han estat durs i agres.

Si el cremador gegant a establir a la tèrmica mor aquí tal com sembla, al cap i la fi haurà estat un vodevil més d’anuncis de projectes (bons o dolents) acabats en no res. Una especialitat ben consolidada amb molts abonats. La incineradora ni naixerà. Era un fetus enorme i deforme gestant a les ruïnes d’una central que fumava i generava pluja àcida no fa gaire temps. Una zona associada a l’horror. Com ho era l’únic negoci efímer que hi va arrelar: Horrorland. Una proposta d’oci, ara exiliada al Maresme, a partir de monstres i pallassos sanguinolents incapaços de resistir la crisi de la covid a mans dels seus promotors. Ni dels polítics, que potser els havien d’haver sostingut durant el període més dur del coronavirus.

Malgrat el títol d’aquestes columnes, és evident que el fum no es pot enterrar. Només és possible amb els sòlids. També amb els líquids (més o menys). En canvi els gasos queden a l’aire. Per sort no respirarem els que hauria generat aquesta planta però queden els mals humors. Generats i ben escampats en l’àmbit comarcal (i més enllà) per una iniciativa mal plantejada des del principi. Mentre les plataformes opositores frueixen del seu èxit i apunten cap a l’escomesa següent, segurament olímpica (en el sentit literal), la majoria dels residents a quilòmetres a la rodona ens alegrem del descarrilament d’aquesta indústria de destrucció de rebutjos plàstics.

La proposta per a Cercs que pretenia cremar-los no podrà ser. Materials que seguirem generant, consumint i introduint-los en alguna bossa de deixalles tots els humans, incloent-hi Greta Thunberg o l’ecologista més pur resident al Berguedà. Mentre es van repartint culpabilitats i s’escampa l’ecoangoixa, algú haurà de dir com gestionar la brossa. La recollida selectiva separa la porqueria però no la recicla. La realitat és que segueix creant capes i capes de detritus als diferents abocadors, sigui el comarcal de Berga, el de Bufalvent o qualsevol altre. Inhumada però present. Aquesta és una herència que llegarem als nascuts durant la celebració a Glasgow de la COP26, la cimera del canvi climàtic, des d’on ens arriben les conclusions: ho deixen per parlar-ne a la COP27 (l’any que ve a Egipte) després d’uns dies de relacions públiques per blanquejar polítics amb avió privat i fort aparell mediàtic.