Entrevisten algú i, si li fan un d’aquells qüestionaris tipus test, fàcilment li poden demanar quin és l’últim llibre que ha llegit, quina pel·lícula recomanaria... i ara acostumen també a demanar quina sèrie segueixen, com si tenir un d’aquells canals que no sé d’on surten i quedar-s’hi tres tardes amorrat fos una cosa de precepte. Si m’ho demanessin a mi i hagués de respondre amb sinceritat, els hauria de dir que una de les últimes que recordo haver seguit em sembla que era el Superagente 86. Però, si contestés això, potser em prendrien per ximple. Val més inventar-te un títol i passar a la pregunta següent. I la següent mai anirà de quina obra de teatre has vist o quin espectacle recomanaries, perquè, en el marc mental de molts d’aquells entrevistadors, la cultura s’acaba amb les sèries. Com m’agradaria que algú m’entrevistés i em demanés «quin espectacle recomanaries?» per poder dir amb tot el meu entusiasme: el «Petit univers» del pallasso Marcel Gros. Perquè, quan dissabte passat vaig sortir del Conservatori, el primer que vaig pensar va ser en totes les meves amistats a les quals sé que els hauria encantat, i en les ganes de dir-los que, si tenen l’oportunitat de veure’l, no se’l perdin.

L’espectacle, que commemora els 40 anys als escenaris de Marcel Gros, fa riure la canalla, és cert, però cal tenir una certa edat per apreciar al detall la seva subtilesa. Sí, tan sols una edat i unes vivències, res més. No hi ha gags que t’interpel·lin des d’una complicitat intel·lectual ni que ens facin riure sentint-nos «dels nostres» enfront dels altres. No, de cap manera. Ens fa sentir identificats amb tota la gent de la sala però no pas per aquella via. Perquè el seu petit univers és l’univers de tots i els seus límits són els de la condició humana: hi cap tothom. Veient-lo em va venir al cap aquell proverbi que diu que «qui no entén una mirada tampoc entendrà una llarga explicació».

Des de la senzillesa dels seus recursos escènics –tan simples i tan efectius– i del seu discurs aparentment ingenu, el Marcel desmunta la complicació d’aquest món absurd que hem creat i ens convida a tornar a l’essència, a reivindicar la il·lusió, la naturalitat i l’esperit dels nens i les nenes que vam ser.

Sí, m’agradaria que em demanessin quin espectacle m’ha fascinat per poder dir aquell. I també m’agradaria que em demanessin qui m’alegra haver conegut per poder respondre: «Marcel Gros, perquè la seva humanitat és tan gran en persona com ho és damunt l’escenari».