Si fos possible fer-li la guitza a la nit més llarga, obriria la porta de casa perquè el temps, passat i futur, hi entrés. Viatjaria enrere i endavant, pararia taula per a les persones que he estimat i que ja no hi són i també per a les que han de venir després de mi. La generació de l’esperança. Observaria els nassos dels meus besavis. Buscaria semblances entre els seus rostres i el meu. N’escodrinyaria les orelles, el color dels ulls, els tocaria els cabells per sentir-ne el tacte i descobrir similituds amb els meus. Com m’agradaria escoltar-ne les veus i reconèixer-les. Que casa s’omplís de paraules improvisades, dites sense esforç, mentre mengen pa amb tomàquet i truita de patates sota la làmpada del menjador com si fos un sopar d’un dia qualsevol. Escoltar-ne la cantarella, el riure, i somriure amb ells. Totes les vides separades per centenars d’anys reunides en una de sola. I comprovar que hi ha coses que no canvien. Que som humans que estimem, patim, plorem, riem, tenim fred, gana i set. Que en algun moment hem estat víctimes, i en algun altre, botxins. Que hi ha coses que semblen inalterables, perpètues i sòlides, i d’altres que no paren de transformar-se, de mutar, que tots nosaltres tenim –o hem tingut– el poder i l’oportunitat de canviar un tros de la història.

Viatge permanent

Als que ja han marxat els voldria demanar què pensen de les angoixes pandèmiques i ecològiques que ens assetgen. Als que vindran, què se n’ha fet del món, com és el cel, si encara és blau, si es banyen al mar cada estiu, què mengen, si són feliços, si han trepitjat la Lluna. I el paisatge. Com són els arbres, els camps, les vinyes, els carrers per on passo cada dia, què hi ha al lloc on som ara, de què treballen, si viuen en parella, quin gust té l’aire. Què se n’ha fet, de la nostra llengua. Si algú encara diu llepafils o panxacontent. Què ha passat amb les addiccions tecnològiques. Si encara queden diaris de paper. Com és el nostre país, si és lliure. Si encara van a la ciutat quan es volen perdre, i s’endinsen al bosc quan es volen trobar.

No sé quantes hores duraria l’encanteri. Potser ens passaria com al conte de la Ventafocs, que a mitjanit s’esvairia la màgia i que, en un tres i no res, tothom tornaria al seu temps sense comiats, amb converses inacabades, abraçades massa curtes, cadires mal posades, i una pila de plats per fregar. Si s’obrís aquest forat temporal, només esperaria haver pogut embolcallar-me una estona amb l’àvia al sofà de casa, recolzar el meu cap en la seva espatlla i fer-li les preguntes que mai li vaig fer, si tot plegat ha valgut la pena i per què sempre reia tant.