Confesso que he defallit en l’intent, ara mateix estaré de càmping sense gas, perquè trobar un fogonet per escalfar la llauna de favada asturiana ha estat més difícil que descobrir una mica de coherència en un discurs polític. La por de la foscor o de quedar-se glaçat ha passat a ser la primera de les preocupacions ciutadanes davant la tan anunciada com dubtosa hipòtesi d’una apagada general; i jo que no acabo d’entendre com pot ser que una notícia així, que ens hauria de relliscar, sigui la culpable d’impedir-nos omplir la motxilla amb els estris bàsics de subsistència, segons el manual del bon pixapins, per gaudir d’una aventura muntanyenca.

No ho entenc, no en aquest país petit acostumat a tremolar, vivint entre tenebres menys divertides i inspiradores que les de la pel·lícula de l’Almodóvar. Els darrers temps hem patit intermitències que han fet treure espurnes entre la meitat d’una meitat de la classe política, mentre a l’altra meitat se li fonien els ploms de pensar; l’idioma com a element clau de la pròpia cultura ha entrat en un forat negre i, al final del túnel, la llum que s’hi veu no enlluerna més que la flama d’un encenedor; el panorama judicial fa més por que el bosc tenebrós d’Els pastorets... i ara ens espantarem per uns dies de foscúria, si pel camí que anem ens esperen anys d’obscuritat? Va home, va!

Feu el favor de guardar tots els fogonets perquè, quan hagin d’il·luminar el Manzanares amb fanalets xinesos, nosaltres puguem tornar a fer brillar totes les agulles de Montserrat. Ves a saber si el que no fan allà a Can plaça de Sant Jaume ara ens ho arreglaran aquests sapastres de les energètiques; al cap i a la fi, una llarga desconnexió de l’Estat no ens pot dur res més que bones conseqüències: No es podran fer traspassos a la hisenda espanyola, no podrem escoltar les barbaritats mediàtiques que ens engalten cada dia, s’han acabat les bestieses de les xarxes socials, els exiliats podran passar la frontera vestits de negre perquè no els veuran, els tertulians hauran de callar perquè les càmeres i els micros no s’encendran...i, el més important, quan comencem a experimentar la caloreta d’estar desconnectats, pregarem perquè duri i no hi haguem de tornar.

Resumint, que aquest proper Nadal, si us voleu quedar amb el personal i que us aplaudeixin amb les orelles, oblideu la panera amb l’escocès d’anyada, el torró de proximitat etiquetat en castellà o el pernil ibèric de gla; munteu un lot lluminós i personalitzat, amb un fogonet acompanyat d’unes bombones de gas català, unes espelmes que no cal que siguin perfumades i una manteta per escalfar les idees i el cervell; no crec que ajudeu que al país avanci i que les factures de la llum i el gas deixin de fer plorar, però si ho feu, triomfareu.