Afinals dels anys 70 i principis dels 80 el terror nuclear va portar gent a preparar-se per al pitjor, alguns, fins i tot, amb búnquers casolans. D’aquesta por van sorgir pel·lícules postapocalíptiques de tipus «Mad Max», i moltes persones van incorporar un sentiment de benestar associat a preparar-se per a una catàstrofe.

Fer rebost, parets gruixudes en algun punt del garatge o el soterrani. N’hi ha que van aconseguir màscares antigàs. Ara, la por per l’amenaça d’una gran apagada elèctrica ha disparat la venda de fogonets de gas i articles de supervivència. També s’opta per les estufes de llenya. Tots dos casos tenen en comú buscar solucions pal·liatives de portes endins. Més endins com més es desconfia que vinguin de portes enfora.

I a fora què passa? Ocupacions i processos de desnonament per centenars. Gent buscant en els contenidors. Delinqüència com mai s’havia vist. I això no ho solucionem ni amb un fogonet ni amb cap búnquer. Ho solucionem amb articles de primera necessitat. I no estic parlant de mantes, lots, pastilles potabilitzadores, menjar enllaunat, farmacioles de primers auxilis o espelmes.

Ho solucionem interrogant-nos si el que passa és que ens encanten les catàstrofes improbables mentre ignorem les quotidianes: enorme atur juvenil mentre es retarda més i més l’edat de jubilació, precarietat, discriminació, manca de redistribució de la riquesa...

Les persones que es van preparar per a l’apocalipsi nuclear poden comprovar si els subministraments de fa 40 anys no estan caducats i, si ho estan, canviar-los per uns altres de més nous. Una idea per als sempre difícils regals de Nadal poden ser fogonets o transistors amb piles. En tot cas, els tindran per d’aquí a 40 anys. Quan ens diuen que la manca de microxips pot ser una de les causes de la gran apagada, però sabem perfectament que fa dècades que malbaratem a tort i a dret els components de mòbils i ordinadors, hauríem d’ensumar-nos que alguna cosa no quadra en aquesta pel·lícula. Per què comportar-se com a eixelebrats cridaners que van corrent d’aquí cap allà, sense lògica, moguts per l’instint de ramat, ja ho feien els que empaitaven Mel Gibson per les carreteres. Fa la tira de temps. I sembla que encara seguim igual. Deu ser que ens agrada.

«Mad Max» va aconseguir amb una inversió de 350.000 dòlars molts milions d’euros. Va ser un bon negoci. Tot el contrari que perdre diners comprant fogonets que no necessitem.