Davant l’espectacle vergonyós de la renovació del Tribunal Constitucional, un ciutadà volia conèixer el vot del seu diputat, però no sabia qui era. A les darreres eleccions generals només va poder triar entre una sèrie de llistes tancades, bloquejades i decidides per les cúpules dels partits que les presentaven. Dijous va tenir notícia de les deu indisciplines parlamentàries en la votació de la vergonya, però no va poder aclarir si el seu diputat era un dels rebels perquè la figura «el seu diputat» no existeix en el sistema polític espanyol. Ni al Congrés, ni al Parlament de Catalunya, ni als consistoris municipals. En teoria, tots els electes d’una circumscripció representen de la mateixa manera tots els seus habitants, i la de Barcelona, per exemple, n’envia trenta-dos a les Corts espanyoles i vuitanta-cinc a la cambra catalana. Repto els meus veïns manresans a recitar de memòria els noms de les vuitanta-cinc persones que van investir amb el seu vot del 14 de febrer passat. Com que tots ells representen tota la província, perdó, demarcació, a l’hora de la veritat cap d’ells no en representa cap porció en particular. Si hi ha bagencs als escons del parc de la Ciutadella és perquè els aparells dels partits els han situat a la part alta de la papereta, i aquesta és una fita que s’aconsegueix pel sistema de tenir amics i aliats a dins del partit, encara que a la comarca no et conegui ningú. ¿Com hauria estat la votació sobre el Constitucional si per aconseguir cadascun dels 350 escons del Congrés fos necessari el vot directe, a la persona, dels electors del corresponent districte electoral? Llavors podríem realment preguntar què ha fet el «nostre» diputat, el representant del nostre racó de país. I si per disciplina partidista s’hagués comportat de forma vergonyosa, potser li retrauríem públicament, li faríem escarni fins enrojolar-lo, i la propera vegada li negaríem el vot. Sabent aquesta amenaça, s’ho pensaria dos cops abans de caure en certes indignitats, i tots hi sortiríem guanyant.
