La democràcia com a idea és senzilla i rodona: les decisions es prenen entre tots i tothom compte igual. A la pràctica, però, tot resulta molt més complicat, no només perquè quan la democràcia directa, sense intermediaris, resulta inviable calen sistemes de representació que inevitablement distorsionen la presa de decisions, sinó també perquè la democràcia no pot ser tampoc la dictadura de la majoria. Per mirar d’aconseguir l’equilibri necessari entre representats i representants i entre majories i minories, s’han inventat una pila de mecanismes: les constitucions, els sistemes electorals complexos, els drets civils i polítics, la divisió de poders, l’estat de dret i el què en anglès en diuen els checks and balances, contrapesos pensats per evitar els abusos de poder. Però tampoc això és senzill, perquè les constitucions costen molt de modificar (sotmetent el present a les decisions i circumstàncies del passat), l’estat de dret tendeix a degradar-se, els principis recollits als tractats internacionals són pocs tinguts en compte i el necessari equilibri entre els tres poders (l’executiu, el judicial i el legislatiu) és sempre fràgil.
Pot passar que l’executiu converteixi judicial en el seu titella o que arraconi el legislatiu, impedint eleccions realment plurals o perseguint la oposició, que un legislatiu impracticable paralitzi l’executiu o que el poder judicial, polititzat, interfereixi de forma abusiva en el legislatiu i l’executiu.
Al Regne d’Espanya és evident que estem en aquest darrer escenari. Fins i tot veus destacades d’un dels dos grans partits espanyols ho assenyalen i denuncien. El poder judicial i sobretot l’alta magistratura (TC, TS, AN, CNPJ) reinterpreten les lleis anant molt més enllà del redactat material i de l’esperit del legislador, despleguen sense manies una agenda d’oposició als governs que no són de la seva corda i contravenen pronunciaments de la justícia europea en temes tant importants per un sistema democràtic com la representació política.
Una dels camps en els quals la judicatura ha fet una lectura més clarament invasiva (del poder legislatiu i dels drets de la ciutadania) és amb les inhabilitacions per càrrec públic; una mesura mal plantejada al codi penal i utilitzada actualment de forma expansiva i discriminatòria. I és que inhabilitar a un càrrec electe (un regidor, un alcalde, un diputat, un conseller, un president!) per fets clarament menors i vinculats a la pròpia activitat política, que no impliquen ni lucre il·lícit ni perjudici directa a tercers, és clarament una vulneració de drets, no tant per a la persona directament afectada (això rai) sinó pels centenars o milers d’electors que la van votar. Especialment amb un sistema electoral com el que tenim aquí en què es voten candidatures amb noms i cognoms i circumscripcions territoprials i on, en conseqüència, la relació representat/representant és –o hauria de ser– directe, personal i vinculant, alterable únicament en situacions molt excepcionals.
