El fotògraf Jaume Monràs i Mas va ser el primer que va fotografiar el Pi de Campllong, va editar el 26 de setembre del 1876 la primera postal del Pi. Aquell any s’havia acabat la tercera guerra Carlina. Darrere de la postal de Monràs hi ha imprès tot un manifest i definició del vell arbre: «En el Pla de Camp-Llonc, (...) se halla el árbol representado por esta fotografia que por vivir solitario en el centro del valle, por sus dimensiones, antigüedad y simetría de sus ramas, llama no sólo la atención de los viajeros, sinó que constituye un objeto de visita casi obligado para los forasteros que van a Berga y una venerada representación simbólica para los habitantes del país. Dicho árbol que debe de contar muchos siglos de existencia ofrece la particularidad de ser el único individuo que se encuentra en aquellas alturas o zona fría en que viven el pino negro, el rojo, el abeto y el haya, de la variedad Pinassa –de fet, el Pi de les Tres Branques és un pi roig o rojalet, però al Berguedà comunament s’anomena pinassa– especie Pinus silvestres, de lo cual por ser dicha variedad propia de la zona donde pueden crecer la vid y el romero puede deducirse que nuestros climas han sufrido un descenso de temperatura bastante notable en el transcurso de algunos siglos».
Francesc Muns, en la portada de la revista barcelonina La Il·lustració Catalana, en el número 173, del 30 de setembre, apareix una fotografia del Pi, probablement la més antiga publicada en una revista. L’article que l’acompanya no fa cap referència al concepte del Pi com a símbol d’unitat de les terres de parla catalana i és la traducció catalana de l’article aparegut poc abans a la revista també de Barcelona La Hormiga de Oro. En Francesc Muns diu: «Tots els habitants de l’alta muntanya de Catalunya o el coneixen de nom o l’han visitat alguna vegada, perquè es objecte de sa curiositat i de la veneració de molts (...) d’arran de terra fins a deu pams d’alçada es una sola soca que té 33 pams de circumferència, dividint-se després en tres branques perfectament iguals fins a una altura total de l’arbre de 150 pams, essent de 18 pams la circumferència de cada branca». L’any 1890, seguint pràcticament els articles de Muns, Josep Reig va escriure a Col·lecció de monografies de Catalunya,: «...al mig del Pla de Campllong, s’eleva el famós pi dit de les tres branques, (...) és un arbre magnífic, pertanyent a la mena denominada pinasses i forma contrast amb els altres que embosquen el país, pertanyent tots a la dels anomenats pins negres, semi-avets, mentres que el que ens ocupa es únic exemplar de sa classe...». Però no fou fins que Verdaguer va publicar el seu poema Lo Pi de les Tres Branques, que l’arbre del Berguedà va passar a esdevenir símbol de la unitat de la llengua dels Països Catalans: Catalunya, la Franja de Ponent (a l’Aragó), la Catalunya del Nord (Rosselló, Capcir, Vallespir, Conflent i Cerdanya Septentrional), País Valencià, les illes Balears i Pitiüses, la ciutat de l’Alguer a Sardenya, el Principat d’Andorra i la comarca del Carxe (a Múrcia).
