No descobreixo pas la sopa d’all si dic que la minorització –més o menys evident o bé de manera subtil– de les llengües ha estat una constant al llarg de la història de la humanitat. Per raons que ara no venen al cas, la veritat és que totes les comunitats culturals han creat espontàniament el seu propi codi de comunicació lingüístic, que s’agrupa en diverses famílies, i que els estudiosos han considerat un gran actiu cultural. L’imperialisme –sempre present pels segles dels segles– s’ha encarregat sistemàticament d’imposar la llengua dels vencedors. I ho ha fet, generalment, de manera perfectament planificada per part de les oligarquies dominants, amb el vistiplau i la satisfacció del poble ras d’aquests imperis que així no ha necessitat cap mena d’esforç per entendre les comunitats a les quals han sotmès.
A casa nostra, als darrers temps han aparegut diverses informacions, que han generat un debat més o menys encès, al voltant de la situació de la llengua catalana. Es constata que, malgrat que legalment -com passa arreu del món- ha de gaudir de protecció i discriminació positiva al territori que li és propi, el seu ús (el coneixement teòric ja és una altra cosa) va baixant de manera persistent. L’alarma ha saltat sobretot per la realitat escolar que, amb una immersió de llarga trajectòria i avalada fins i tot per docents internacionals (no prostituïts pels governs lingüicides), hom pensava que la base i el futur el teníem garantit. Però no ha estat així. Una certa desídia per part dels responsables d’Ensenyament a l’hora d’inspeccionar i fer complir la legalitat, així com una allau d’immigració (penso que en bona part induïda expressament) han fet que el català hagi reculat fins a nivells alarmants.
Ja sabem que l’Estat espanyol, dominat pel castellanocentrisme, sempre va en contra de les llengües cooficials, a les quals considera un destorb i no pas una riquesa com, hipòcritament, reflecteix la Constitución que nos dimos entre todos, on, en el seu article tercer, punt tres del títol preliminar, diu literalment, que La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección. Si fos així no caldria estar tothora atents i a la defensiva davant de les normes que periòdicament van apareixent. Per posar dos exemples ben recents i d’actualitat. Per una banda, a la llei de l’audiovisual que s’està preparant davant la puixança creixent de l’anglès com a llengua global, ja no caldria negociar quotes per a les llengües no castellanes, sinó que d’ofici ja haurien d’aparèixer al primer redactat. La tàctica «picaresca» de sempre és partir de zero i aleshores vendre com una negociació política alguna cessió en aquest sentit que, val a dir, després tampoc s’acaba complint mai del tot. Per altra part, el ministeri de cultura espanyol –al davant del qual hi ha un «català»– obligarà les biblioteques a adquirir almenys un 50% de llibres en castellà per rebre ajuts dels fons europeus. L’altre 50% restant pot ser en català, si així es vol, i el 10% d’aquests en altres llengües estrangeres o cooficials de l’Estat espanyol. En canvi, a les comunitats autònomes monolingües ha de ser del 90% en castellà i només el 10% en qualsevol altra llengua cooficial o estrangera. O sigui, que el castellà té garantit (com si no ja la tingués per major disponibilitat de títols per raons òbvies) sempre la meitat, la resta és discrecional. Sense comentaris.
En fi, podríem anar-los allargant amb més exemples. No cal. El que sí que us demano, per dignitat, és que ens llevem la son de les orelles d’una vegada, no ens resignem i comencem a empoderar-nos si volem reeixir. I una bona lectura per començar a fer-ho és el llibre de Gerard Furest, Decàleg irreverent per a la defensa del català (ed. Núvol) que ens ofereix arguments contundents per fer-ho sense manies.
