El propòsit primer

La resposta podria ser molt complexa, però avui la simplificaré amb l’anomenat «cercle d’or» de les organitzacions. Un fenomen descrit pel best-seller Simon Synek, sobre l’establiment d’objectius i la dedicació d’esforços per aconseguir-los.

La idea és situar les tres grans preguntes humanes («què», «com» i «per què») en tres cercles concèntrics, en què la resposta a un impacti en el següent cercle. La clau, però, es troba en l’ordre de les preguntes. La idea revolucionària és tan simple com posar el «per què» al nucli, a l’inici de tot el procés, i en seguir l’ordre des de dins cap a fora. Posant el propòsit primer, i després ja veurem com ho fem i què fem per aconseguir-ho.

I aquí és on rau la paradoxa. Probablement qualsevol persona podria explicar «què» fan a la seva empresa o organització; una proporció una mica més petita sabria explicar com ho fan, i quines són les estratègies que utilitzen per treure’n avantatge o ser diferents; i encara una proporció més petita de persones sabria contestar per què fan el que fan. Perquè les persones, en general, transitem pels tres cercles des fora cap a dins, començant pel més definit (el què) vers el més difuminat (el perquè). Amb excepcions. Justament les organitzacions i persones inspiradores, fan el procés a la inversa, amb el propòsit a l’epicentre.

I és precisament això, la capacitat de canviar l’ordre de les preguntes, el que fa possible que alguns individus i projectes aconsegueixin inspirar, i altres simplement no.

És interessant com aquesta teoria simple pren sentit en infinitat d’elements clau de les nostres organitzacions. Per exemple, la incorporació de persones que no només poden i saben fer una feina, sinó que es volen incorporar al projecte perquè hi creuen. Aquestes persones no treballaran únicament per diners, ho faran també des del propòsit. I això té una força brutal. O a nivell de comunicació i màrqueting, i des del lloc on es fidelitzen i s’aconsegueixen els clients o usuaris. Perquè les creences atrauen a persones amb les mateixes creences (treballadors, clients, col·laboradors, proveïdors...).

I amb això llanço una última idea, també simple i a contracorrent: les persones no seguim líders; les persones seguim el que les persones lideren. Un matís, si voleu, menor, però fàcil de percebre si pensem en termes que distingeixin els líders de les persones que lideren.

Martin Luther King va convertir-se en un referent mundial dels drets civils perquè «tenia un somni». Penseu ara en els discursos dels polítics d’avui, o dels directors generals de moltes empreses: en lloc d’un somni, la majoria tenen un «pla».