No sé si us passa a vosaltres, però darrerament m’estan aclaparant a les xarxes socials, tan sucoses per segons quines coses i tan inútils per segons quines altres, amb propaganda d’un súper d’aquests que en diuen fantasmes o foscos -no oberts al públic-, que et porta a casa productes frescos o els que et facin falta en tan sols 10 minuts. Després i pràcticament per causalitat vaig veure un reportatge al telenotícies sobre el súper en qüestió. Em vaig quedar esgarrifat. Allò no és estrès -adrenalina, en deia la propietària- sinó una bogeria. I explotació. Esclavitud 2.0.

I ara ve la pregunta: però qui necessita que li portin la compra a casa en 10 minuts?. Ningú. Si t’has quedat sense tomàquets, pebrots o ara et vindria de gust tonyina en llauna i et fa mandra baixar a la botiga, et fas fotre com hem fet tota la vida. Que ens hem tornat bojos? Un detall. En aquest cas l’algoritme i això que en diuen intel·ligència artificial no ha acabat de funcionar en el meu cas. El súper és a Barcelona. Dubto que en 10 minuts em portin la compra a Manresa. Que no pateixin els soferts treballadors que només fan que córrer passadís amunt i avall -i que no crec que durin gaire a la feina-, i els de les bicicletes que després reparteixen la compra, que no faré cap comanda perquè me l’acabin portant a Manresa ni en 20 minuts.

Corrents i de pressa. Cada cop més. Anem així i hi piquem. Hi caiem de quatre grapes. Més exemples. A París acaba d’obrir un restaurant efímer. No patiu, hi pots menjar sense presses. Aquí el truc rau en el fet que només estarà obert 100 dies i que al capdavant hi ha cuiners famosos reconeguts amb un munt d’estrelles Michelin entre els quals Alain Ducasse -el rei de les estrelles- i Albert Adrià. Suposo que la gràcia és poder dir que has anat al restaurant en qüestió, que es diu ADMO, i tu no. Elis, elis... I a més a més ja no hi podràs anar perquè ja no hi és ni hi serà mai més. Per cert, el menú costa 380 euros, amb el vi a part. Ara ja enteneu que no es tracta de menjar a tota pastilla, sinó de prendre-s’ho amb calma

Món de presses quan una de les poques coses en què sí que hauríem de tenir pressa és, per exemple, a frenar el canvi climàtic. No és per res, però ens hi va la vida. Ja no la nostra sinó dels qui ens venen al darrere. O la covid, que ara sí que ens deixa la sisena onada. Ens ha ensenyat que som vulnerables. No als 80 anys. Als 50 i als 30. No ho dic jo, ho diu el metge Miquel Vilardell. Un savi de Borredà premi Ambaixador de Regió7. O sigui, que assaboriu la vida.