Si atorguem la consideració legal de símbol de l’Estat a una figura amb més drets i menys deures que la resta de persones per raó de naixement, a la qual ningú no li pot retreure res del que faci, potser arribarem a inferir que el mateix tipus de relació és socialment acceptable, legalment regulable i moralment irreprotxable per a la resta d’estaments i estructures del país. Proclamar l’exemplaritat del privilegi monàrquic dona peu a creure que el governant pot tenir la mateixa prevalença sobre els administrats, l’amo sobre els treballadors, el suposat cap de casa sobre la resta de la família, o els mascles sobre les dones. Quan la cúpula del sistema institucional es basa en la desigualtat, s’envia un missatge a tota la comunitat.
La igualtat essencial dels humans és un invent de fa pocs segles. La història de la humanitat és una successió de relacions institucionalitzades de dominació: els forts imposen la seva voluntat als febles i ho vesteixen amb normes legals. Durant segles, després d’una batalla, els vençuts s’han convertit en esclaus dels vencedors i les ciutats i els regnes més forts han extorsionat els més febles amb enormes tributs (així es pagava la famosa democràcia d’Atenes). El feudalisme era un sistema estamental ple de nivells que implicaven graus successius de privilegis i obligacions, però que es resumia en el fet que els pagesos havien de donar una part important de la seva collita a l’escalat de voltors que, amb els soldats a baix i el rei a dalt de tot, se la repartien successivament.
La Revolució Francesa va expressar el canvi radical de signe en substituir tots els tractaments pel de «ciutadà», símbol del nou estat de coses que pretenia implantar i que, amb dificultats i vacil·lacions, ha anat guanyant terreny a Occident. La desigualtat econòmica persisteix i tendeix a créixer, és cert, però el consens social el trobaríem més aviat a favor de la igualtat de drets i deures; que una família n’estigui exclosa per herència és un anacronisme incoherent ara i aquí.
