Manresa ha celebrat aquests dies la commemoració amb un acte a la Plana de l’Om del 50è aniversari de l’Assemblea de Catalunya (7 de novembre de 1971) i molt especialment de l’Assemblea del Bages, (març de 1971) amb la participació de l’advocada Magda Oranich que va recordar els 113 detinguts a la parròquia de Maria Mitjancera de Barcelona i el cineasta Pere Portabella que va explicar la tancada d’intel·lectuals a Montserrat. Els manresans Ignasi Perramon, Ramon Majó i Josep Camprubí van esmentar la celebració de la primera assemblea del Bages a Fals, Manresa com a ciutat antifranquista i la solidaritat de l’època. És indubtable que l’Assemblea de Catalunya va representar una lluita política unitària front el franquisme, impulsada fonamentalment pel PSUC. Pel que fa a l’Assemblea del Bages, que la precedeix en el temps, no hi ha dubte que va ser una plataforma unitària cap a l’assoliment de llibertats, tot i les seves dificultats per transcendir socialment. El 2 d’abril del 1976 va canviar el nom pel d’Assemblea Democràtica del Bages, que va impulsar el naixement d’assemblees democràtiques arreu de la comarca. Era lògica la seva dissolució per la lluita partidista que acostuma a trencar la unitat d’acció, quan el partit que es considera hegemònic és el primer en qüestionar les plataformes unitàries per defensar els seus interessos de poder. Així doncs, és clar que la lluita política entre partits va acabar amb l’Assemblea de Catalunya, pràcticament el 6 de novembre del 1977, encara que alguns autors defensen que oficialment va durar fins el 1982.

Com afirma el professor i eminent historiador ja traspassat, Josep Fontana, més que de transició d’una dictadura a una democràcia hem de parlar d’una transacció. A la pràctica hi va haver de facto un pacte de poder entre forces de l’oposició que van fer els ulls grossos a l’antic règim dictatorial i dirigents franquistes que amagaven mitjançant una voluntat aparentment reformadora, la remodelació d’un nou estatus, que a través de l’anomenat règim del 78, es va convertir en un híbrid entre posicions autoritàries i d’altres de democràtiques, que encara ara comparteixen les portes giratòries. De manera que una part de l’anomenada oposició democràtica va tenir la seva responsabilitat en no assolir al seu moment una democràcia plena. A partir de les eleccions generals de juny de 1977, els grans partits de l’oposició van abandonar la via rupturista i es van deixar endur per l’opció reformista d’Adolfo Suárez, que es concretava amb la llei per a la reforma política el 18 de novembre de 1976, i l’acceptació de Josep Tarradellas que s’avingué a la nova situació política, ja que de fet mai no va identificar-se amb els postulats de l’Assemblea. Pel que fa a Manresa, durant la suposada transició, es va establir la via pactista amb el darrer ajuntament franquista que presidia l’alcalde Roqueta, mitjançant la constitució de la Comissió de Política Municipal (CPM) dels grups opositors que es relacionaven amb els regidors franquistes, que encara mantenien la iniciativa política a la ciutat. Consolidada la Transacció, l’alta judicatura espanyola intervé directament en política, amb l’aberració de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el 2010, que va fer reaccionar la societat civil catalana, que es va mobilitzar massivament per decidir lliurement el seu futur, tot i xocar amb les estructures d’alguns partits polítics institucionals i reformistes, que semblen cada cop més allunyades del poble.