Quin espectacle tan lamentable estem veiem amb les formacions del procés per l’aprovació del pressupost. Era evident que un pacte fet sobre els fonaments de mantenir-se en el poder al preu que sigui, no podia durar. El pacte s’ha trencat tot just començar. Tots li donàvem dos anys de vida, però ens hem equivocat, ha durat sis mesos.
El manteniment artificial del procés, quan la immensa majoria del país està per altres coses, fa que apareguin les discrepàncies de fons en un govern que, des de l’òptica de model de país, està format per un aiguabarreig ideològic que només pot conviure sota el paraigua del nacionalpopulisme.
Dimecres vàrem viure un altre dia històric, en la tragicomèdia que s’ha convertit la política catalana, a la sessió de control al govern, els anticapitalistes fent veure que la cosa no va amb ells, després de presentar una esmena a la totalitat al pressupost. Els comuns oferint-se per acordar-lo posant algunes de les condicions que el dia abans havia posat la CUP. El portaveu dels anarcos-convergents dient que ni parlar-ne, que només es pot aprovar amb la majoria de la investidura. El guanyador de les eleccions oferint-se per desbloquejar la situació. I per últim, el president del Govern dient que amb els comuns en podem parlar però amb els socialistes no.
A Esquerra, de tant eixamplar la base, tot li trontolla. Tots sabem que el seu objectiu real és arribar a les municipals al govern per veure si, aquest cop, pot superar els comuns i obtenir l’Ajuntament de Barcelona i fer forat als ajuntaments de l’entorn de la capital. Els anarcos-convergents, amb les seves dues ànimes, l’anarco, que segueix a ulls clucs Puigdemont i l’únic que vol és afeblir el president i l’altra, els convergents de sempre, que voldrien un acord per donar estabilitat al món dels negocis.
La majoria de la investidura no existeix, perquè com a tal no ha existit mai, al darrere no hi ha un projecte comú de país. Al darrere només hi ha un muntatge inflamat amb els sentiments de molta gent que cada dia se sent més enganyada perquè ha estat utilitzada per mantenir el poder pel poder.
Personalment tinc una esperança, digueu-me passerell, que el president faci de president i posi per damunt els interessos dels catalans als interessos del partit. En el moment que estem, on ens estem jugant sortir forts, o no sortir del forat que ens ha portat la crisi sanitària, aprovar «el» pressupost és fonamental. Segons quin sigui, en sortirem d’una manera o d’una altra. De veritat que en Pere Aragonès no acceptarà l’oferiment de Salvador Illa per aprovar un pressupost que serveixi per reforçar l’atenció sanitària, reconstruir l’economia fent que els fons europeus arribin arreu, i reforçant les polítiques socials perquè ningú quedi endarrere?
Diguin el que diguin, se’ls estan acabant les oportunitats, si aquest cop deixa de costat el PSC, li sortirà molt car, els ciutadans volen, perquè les necessiten, certeses ,no ximpleries.
