Què es pot fer per suavitzar els impactes del col·lapse? El decreixement just no és compatible amb els grans beneficis dels grans capitals. La reunió dels països del G-20 ha tingut damunt de la taula una proposta de limitació del topall mínim de tributació dels grans capitals. L’anàlisi de la proposta que fa Intermon-Oxfam, afirma que la proposta és una gran burla d’equitat per les excepcions (la City de Londres o grans empreses com Amazon, en poden quedar al marge) i perquè preveu 10 anys de moratòria.
D’altra banda, ens cal considerar que, si com diuen alguns, estem davant de la primera etapa del col·lapse, caldrà fer una gran esforç per protegir als més desfavorits per revertir les desigualtats que no paren d’agreujar-se. Les 20 gran fortunes mundials s’han incrementat un 24% amb la , mentre a Espanya, segons el darrer informe FOESSA ja hi ha 6 milions de persones pobres, 2,5 milions més que el 2018.
Cal construir un nou discurs que faci possibles els canvis cap a una societat més sana. Davant de l’eventual col·lapse les prioritats immediates són (Antonio Turiel): Assegurar l’alimentació, l’abastiment d’aigua i el sanejament que depenen de l’electricitat. I a mig termini desenvolupar col·lectivament la producció local d’energia i recursos essencials al mateix temps que es redueixen les xarxes de distribució d’ampli abast. Un nou horitzó de reducció de la demanda energètica ha de passar, necessàriament, per intensificar l’urbanisme de reciclatge (rehabilitació de la ciutat antiga) i la diversitat d’usos a la ciutat per reduir la necessitat de mobilitat. L’escassetat de materials ens ha de dur a incentivar el reciclatge de materials i fins i tot, a l’aprofitament dels materials dels dipòsits de residus existents. Si els indicadors semblen apuntar clarament a un decreixement inevitable no planificat, és per tant, moment d’intensificar la resposta social per posar al centre el treball de les persones que tinguin cura de les nostres necessitats i el repartiment just de la riquesa i els recursos, incloses les generacions futures. I que aquesta mirada ha de convertir-se en hegemònica en els terrenys cultural i polític, per repensar els sistemes de producció i consum i refer un sistema econòmic en descomposició sense deixar al marge més descartats. En definitiva apostar per la sobrietat i la senzillesa voluntàries, posant en valor l’acció solidària dels moviments socials, «poetes socials» de la solidaritat, com els nomena el papa Francesc.
Fins ara, els estats nació han banalitzat el ritual de les cimeres periòdiques que no prenen les decisions necessàries per frenar el que els científics formalment pronostiquen. La cimera en curs no està donant senyals que es puguin prendre acords realment efectius, perquè els estats nació estan fent el contrari del que prediquen. La resposta, encara incipient, ens la proporciona la centralitat de la lluita des de les perifèries, també les del primer món, com el motor de la mobilització global necessària per a contenir la deriva de la injustícia social i ambiental. Si d’alguna forma el «col·lapse» anticipa una nova societat, prendrien tot el seu sentit les paraules de Teilhard de Chardin: són els sofrents els que impulsen el «cosmos» vers la seva plenitud.