Un dia d’estiu del 1991 pujava en moto per la Via Sant Ignasi de Manresa. Venia cap al diari. L’endemà me n’anava de vacances. A l’arribar davant de les cases baixes que hi ha just abans de l’església del Remei una dona va sortir d’un gual de forma maldestra i va calar el cotxe al mig del carrer ocupant-ne tota l’amplada. No vaig tenir temps de res. Vaig sortir volant. La sensació és curiosa. Ets a l’aire i tens la sensació que podràs aterrar a càmera lenta i quedar-te dret com en un truc d’equilibrisme. Però no: quan toques un altre cop l’asfalt t’adones que la jugada es produeix a una velocitat ultraràpida i comences a fer voltes pel paviment. Vaig aturar-me cinc o sis metres més enllà. Estirat a terra amb la consciència borrosa vaig veure que a una banda hi tenia la tanca de la Fàbrica Nova amb unes propagandes velles mig desenganxades. Eren d’un circ. A l’altra banda hi havia anat a parar una bosseta de plàstic que portava penjada al manillar i on duia un llibre que havia de fer servir per al suplement Idees. Era A la carretera, de Jack Kerouac. Sí, vaig ser un ferit rodejat de casualitats.

Un home de mitjana edat va sortir al balcó que hi havia just a sobre del gual amb el cotxe calat. Va cridar «¡no lleva casco, no lleva casco!». Era el pare de la pilot superdotada, que patia pel que li pogués passar a la seva filla si em moria allà mateix. Efectivament, no portava casc. L’obligatorietat de portar-lo en tot tipus de motos i a tot arreu no es va introduir fins l’any següent. En aquell moment, per ciutat, la norma no es feia complir. Mai vaig saber res més ni de Miss Autoescola ni del seu humanitari pare.

Em van ingressar al Centre Hospitalari amb un dit trencat i un parell de dotzenes de punts repartits de cap a peus. El segon dia es va presentar a la meva habitació un policia local. Amb aire indiferent, em va dir que la conductora havia insistit que no duia casc i que, per tant, havien de multar-me. I sí, allà mateix, estirat en un llit d’hospital amb aquella bata que et deixa amb el cul a l’aire, em van posar una multa a mi, la víctima.

La duresa amb què se’m va aplicar una norma que busca un bé públic però que només té conseqüències per a qui la incompleix contrasta amb els escrúpols amb què molts polítics, metges i juristes defensen la llibertat dels qui no es vacunen, encara que les conseqüències de no fer-ho no els afectin només a ells, sinó a tota la comunitat. Ho comparo i veig visions. El dret a no vacunar-se ja deu ser l’únic dret realment sagrat que ens queda. Ja és mala sort que tinguem tants drets de broma i el sagrat sigui aquest.