El Govern ha aprovat els comptes públics de la Generalitat per al 2022, en què destaca un increment de la despesa pública de 5.618 milions d’euros, el que significa un 17,3% més respecte als comptes de 2020, situant-se en una xifra rècord de 38.139 milions. El Govern no es cansa de repetir que es tracta d’uns pressupostos amb un important pes de les partides socials, ja que 3 de cada 4 euros es destinen a polítiques socials en el terreny de l’educació, la sanitat, els drets socials i el transport públic. De fet això no es cap novetat, ja que és el mateix que diuen els governs de totes les administracions cada any per aquesta època. Cosa que no impedeix que, any rere any, continuem veiem xifres escandaloses de pobresa i desigualtat.

Cal reconèixer que hi ha coses que es poden posar al costat positiu de la balança a l’hora de valorar la proposta pressupostària que ofereix el govern català al conjunt de ciutadans i ciutadanes. En aquest sentit, cal dir que van en la direcció correcta per atendre necessitat socials les partides destinades a avançar en la gratuïtat de l’educació de zero a tres anys, la millora dels ajuts a l’accés a l’habitatge i l’increment de recursos per a polítiques d’igualtat. Constatar que s’han millorat les dotacions per aquestes polítiques, no vol dir acceptar que aquestes siguin suficients, ans al contrari continuen sent insuficient atès la magnitud de les carències que pateixen els catalans en aquests apartats, especialment en tot allò que es refereix a l’habitatge.

A la banda negativa de la balança pesa molt la renúncia que el Govern de la Generalitat fa a millorar els ingressos fiscals per la via de gravar les rendes més altes i les activitats que generen rendes especulatives i que acumulen riquesa incrementat les desigualtats. Dins l’actual context de crisi econòmica i social, amb una taxa d’atur elevada, amb salaris baixos i treball precari, alts nivell de vulnerabilitat social i una desigualtat que va en augment, no s’entén que el Govern de la Generalitat renunciï a actuar, dins del marc que li deixen les seves competències, per avançar cap a un sistema fiscal suficient, equitatiu, eficient i just.

Renunciar a aquesta eina de reequilibri fiscal, equival a fer més difícil la recuperació dels serveis públics que han estat molt deteriorats per anys de retallades. Malgrat l’augment de recursos previstos en aquest projecte de pressupost, les dotacions per habitant dels serveis essencials com la salut, l’educació i l’atenció a la dependència, continuen estant per sota del que seria acceptable per a un país que es considera desenvolupat.

En resum, aquests son uns pressupostos que poden ajudar a tapar algunes urgències que han ocasionat les polítiques que s’han dut a terme durant les darreres dècades però difícilment serviran per impulsar les accions de transformació de les polítiques socials que vagin a resoldre els tres problemes estructurals que s’arrosseguen i que son les causes de la pobresa, l’exclusió i les desigualtats: mercat de treball de mala qualitat, impossibilitat d’accés a un habitatge digne i manca de garantia d’ingressos mínims per viure amb dignitat.