Disculpin que avui parli sobre mi. Entre els periodistes de la meva generació, els nascuts als anys 80, és habitual dir que potser ens vam equivocar a l’hora d’escollir carrera i professió per la precarietat del sector periodístic, tenint en compte la dedicació que requereix l’ofici i les dificultats per trobar feina i ascendir actualment. Una feina que no entén d’horaris i que a vegades és difícil de compaginar amb la vida personal. Tot i això, no m’he penedit mai d’haver escollit aquesta professió que m’ajuda a respondre moltes de les preguntes que em plantejo com a ciutadà i em permet desenvolupar diàriament el noble art d’escriure. Fa uns anys vaig fer unes conferències a instituts de la Catalunya Central, a instàncies del Col·legi de Periodistes, per apropar la premsa als adolescents. Mirava de ser honest i explicava als nois que malgrat els errors que puguin cometre els periodistes i els interessos polítics i econòmics als quals estan subjectes molts mitjans, no se m’acudia cap fórmula millor per fomentar l’esperit crític que llegir els diaris i mirar els telenotícies, a part de llegir llibres, veure pel·lícules i consumir art que apel·li a la reflexió, és clar. Amb companys de Regió7, després de jornades maratonianes, compartim sopars i cerveses, i llavors imaginem com faríem un diari si tinguéssim molts recursos i poguéssim fer el que volem, i com a defensors acèrrims del periodisme critiquem que a vegades la premsa, en general, d’avui dia no respon moltes de les preguntes que com a ciutadans ens plantegem. També diem que la clau és fer més reporterisme, i això que cada cop se’n fa menys. Estic convençut que el periodisme rigorós i independent és fonamental per a la societats democràtiques i, malgrat els reptes que planteja el món digital i les mil i una crisis actuals, el periodisme sobreviurà només si vostès, estimats lectors, li mostren confiança. Fa 15 anys vaig escriure per primer cop a les pàgines d’aquest diari i ara ho deixo de fer com a redactor a sou amb la satisfacció d’haver crescut com a periodista, malgrat la tristesa que m’ha provocat veure marxar en els darrers temps companys que creia que mereixien continuar-hi, i vull animar els professionals veterans i novells que fan possible aquest projecte fascinant a seguir gaudint, i fent gaudir els lectors, tot desentranyant l’actualitat de la Catalunya Central. Els periodistes tenim el temor a la pàgina en blanc, el repte d’omplir el rotatiu amb temes interessants. Precisament he decidit escriure una nova pàgina de la meva vida, i ho faré, com sempre, mogut per la curiositat per entendre el que m’envolta. Ha estat un plaer i a reveure.
